Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dilluns, 8 de febrer del 2016

Amors de tardor

Com molts de poetes es veuen abocats a involucrar-s’hi en comprometre’s, en tant que éssers humans, amb la misèria del primer o el tercer món, amb la llibertat nacional, el testimoni i la denúncia de la desigualtat, de la injustícia, etc. Tal i com, Josep Maria Sala-Valldaura en Entre el simi i Plató, (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, Mallorca, 2007), descriu l’èmfasi de l’engatjament sartrià i marxista havia establert lligams entre el poeta i la seua societat. Potser, al polític s’hi veu que li deixa a la boca un principi de gust dolç, com vi abocat, la «bellesa i el sublim» dostoievskià. Si més no en dues de les darreres publicacions en Onada Edicions: L’aire absent de José Manuel Prieto, i del llibre que passem a comentar avui Amors de tardor de Joan Francesc Peris. Llevat la distància generacional, ambdós polítics, saforencs de naixement i/o vocació, i ara mateix, escriptors de poesia.

   Amb pròleg de Toni Roderic, president de la Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic  i company de Peris, Amors de tardor ens delita amb «tota la sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un, el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sens ritme. Aquestes tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.


   La poesia esdevé una ciutat oberta com indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum potser de tal intensitat com el «color d’olor de poma» de Gabriel Ferrater. Amors de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada tasca poètica, Joan Francesc Peris.

Joan Francesc Peris

      Joan Francesc Peris (València, 1957) va publicar El País Valencià serà d’esquerres (i verd) o no serà (2007). Llicenciat a la Universitat de València. Professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari. En els darrers temps, ha combinat l’activitat política, sindical i docent, amb el conreu de la poesia íntima i de l’experiència. Aquest Amors de tardor és el seu primer recull de poemes que hi veu la llum.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 8 de febrer de 2016.

Article publicat a La Veu del País Valencià

dimarts, 2 de febrer del 2016

El tren i la torre

L’autor, però, va explicar la seua fascinació per la torre, en un article de 1998 en una revista denominada La premsa del Camp de Túria, que dirigia Salvador Barber. Fet i fet, els ingredients bàsics de la fascinació estaven constituïts per un infant que anava a escola en trenet -el tren de via estreta, per a qui no estiga familiaritzat amb el diminutiu- i contemplava la torre immòbil i poderosa al paisatge. Aquella torre era, i és, la torre Bufilla, a prop de Bétera. Anys després havia de tindre ell una gran història d'amor amb aquesta localitat. Amb les pròpies paraules del poeta Alexandre Navarro de l’obra: El tren i la torre, que ha publicat Onada Edicions a finals de l’any 2015. Quan fa alguns anys, per motius absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el trajecte Bétera-Montcada amb tren, en el popular trenet, sempre hi havia una fita en el camí que captivava (i captiva encara) la seua atenció d'una manera amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant la meitat del segle XIV, és del que parla l’interessant i recomanable article que ell mateix va escriure i que acabava així: «En l'actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments d'una localitat congelada a meitat segle XIV.»


   El contingut, la forma i l’estructura del poemari és el llenguatge de l’imaginari propi de l’autor amb tot allò que li envolta i el seu món interior. Un llenguatge enèrgic amb una escriptura de la llum que ressegueix les petjades de la seua penúltima obra: Encesa fotografia (2013). Vint-i-set poemes com l’esclat d’una metàfora amb un denominador comú: l’amor. Tan sols una citació encapçala tot el llibre «Em cou el pit / i tinc buits els braços.» de Josep Maria Sala-Valldaura. Un pensament poètic que guiarà el procés de la lectura, quan es fa impossible destriar el món del llibre que els lectors tenim entre les mans. Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica centrada en un univers particular. La poesia d’El tren i la torre esdevé plaer estètic, unit a la bellesa intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual) de l’existència. Un poemari i un poeta altament recomanables per a tot aquell amant de la bona literatura, perquè des d’un poble com Nàquera, a la comarca del Camp de Túria del País València també s’escriu amb lletres d’or la poesia catalana, ara i ací.

XXIII
Descriure’t
a les fosques:
tot ho il·lumines.


   Alexandre Navarro (Nàquera, 1972). Ha publicat els següents llibres de poesia des de 1995 com Ex-vot, fins a l’actualitat: Desgracià la pluja les banderes (1995), No em moriré d’amor (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003), Al cap del dia (2004) i Encesa fotografia (2013). Ha obtingut nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar: el Ciutat de Tarragona, el Vila d’Almussafes, el Josep M. Ribelles,  o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. Ha publicat diversos estudis, entre ells sobre la poesia de V.A. Estellés, així com articles de crítica literària a mitjans com: El temps, Saó, Levante-EMV, Lletres Valencianes o Revista de Catalunya. Llicenciat en Dret, en l’actualitat es dedica a la docència.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 2 de febrer de 2016

Article publicat a La Veu del País Valencià.