Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 11 de desembre de 2015

Això rai

Adélaïde i Anthony han d’anar al centre de València per tal de signar uns documents, casats des de fa quinze anys. Hi arriben, des de l’Eliana, a mig matí. Com que l’afer és un assumpte que els fa trencar el cap durant molt de temps, ja no poden esperar a l’endemà per resoldre’l. Estan cansats, evidentment han passat la nit anterior cardant mentre els veïns sentien clarament el grinyol del matalàs, els gemecs i els esbufecs de la parella. Com diria el seu iaio: “A la taula i al llit al primer crit”. La dona en volia més i l’home no en podia més, car Déu dóna faves a qui no té queixals. Altrament, Adelaïde va haver de morir-se per saber qui era Anthony i si l’havia estimat de debò algun cop. Però això són figues d’un altre paner.
   En el moment de seure en front del gestor de la seua hipoteca, la cara d’Anthony era tot un poema: no manaràs del teu pany, si la clau la té un estrany. Adélaïde no en sabia res dels deutes i el retràs en el pagament de les quotes mensuals del seu habitatge. Fet i fet, les seues llàgrimes començaven a ser abundants i fredes, com la sang que li semblava que ja no li regava el cap. Anthony (ella encara no ho sabia) s’ho gastava tot en alcohol, cocaïna, putes i el joc. Ara amb ell aturat i cobrant tan sols una ajuda de quatre-cents vint-i-sis euros, el sou mileurista d’ella se n’havia convertit en el sosteniment de sa casa i en el de l’única filla que tenien en comú, Anne-Sophie, encara en edat escolar. Ja se sap que qui no guarda quan té, no menja quan vol.
   Tres quotes, tres, tres quotes eren les impagades. Amb comissions i interessos de demora això hi eren molts, molts diners, tants com: dos mil huit-cents trenta-quatre euros amb setanta-sis cèntims. A més hi havien de pagar huit-cents trenta-tres euros amb trenta-cinc cèntims de la quota del mes d’octubre, car si no el seu préstec entraria en morositat amb quatre quotes, el préstec hipotecari entraria en bloqueig judicial, conseqüentment el banc estaria obligat pel Banc d’Espanya a aprovisionar-lo. Tot açò complicaria la situació de la família, augmentarien les trucades de la empresa de recobrament i del contact center del banc, els interessos i les comissions, així com que començarien a tindre avisos, amenaces i burofaxos per una possible execució i embargament de la seua llar. Tot açò era massa per a la carabassa. Però, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.
   A Anthony ja se li havia passat pel cap portar a la seua filla Anne-Sophie a prostituir, d’amagades de la seua dona, n’és clar. El seu cap era apunt d’esclatar: com podia fer això amb una xiqueta de 9 anys! Però tot seguit li venia al cap la novel·la que havia llegit quan era més jove i, suposadament, mentalment sa: “Lolita” de Vladimir Nabokov. Així s’hi preguntava: “Llavors, per què no?”. Mentre Anthony perdia la xaveta entre els seus impurs i esquizofrènics pensaments (la seua addició a les drogues ja hi era irremeiable), Adélaïde, fent de tripes cor, era atenta a les paraules del gestor de crèdit. I mira que més veuen quatre ulls que dos. No sentia cap simpatia per aquest homenot amb vestit i el nus de la corbata ben fet, però sabia que el banc, com Déu, pressionaria però no li convenia ofegar. Els bancs ja no sabien què fer amb tant de pis buit, tants impagats i, aleshores, tant de client desnonat.
   De cop i volta, Anthony va donar un cop de puny en la taula fent volar els papers que eren al seu costat i al recer de les injúries del temps, escridassava contra la seua dona: “Me’n vaig, no vull saber res de tu, ni de la casa, ni de la teua filla. Adéu, ens veurem als Jutjats!”. Si l’animal esternuda, segar, que el temps farà muda. Primer, tot són roses i flors; després, tot són penes i dolors. Qui té boca s’equivoca, però qui no el confessa és una mala peça. La llum dels ulls d’Adélaïde penjava d’un fil. No s’hi creia allò que hi era escoltant. Va arrencar a plorar, allà hi va saber que començava a caure tota una vida d’enganys i mentides. Hi havia de ser forta, Anne-Sophie era tot per ella, hi s’ho mereixia. Érem rics, i ens va condemnar la misèria.
   El cap d’Adélaïde va desconnectar per minuts, les imatges del seu cervell recordaven una admirable serenitat, un dolç matí de primavera, on sola gaudia del goig de viure en una vall d’herba alta, un riu clar, milers de plantes petites i flors de colors diferents. Una mar plena d’eternes delícies on s’estenia el crepuscle i el cel blavenc de bat a bat. Tot el que l’envoltava tenia un aire de paradís. Un indret d’encant irresistible. Contemplava l’idíl·lic paisatge de bellesa perfecta, com qui el que canta els seus mals espanta. Però, comptat i debatut, ni així esborrava el record d’una atmosfera desagradable. L’aire que es respirava a la sala era contrarietat, irritat i sobreexcitat. L’ambient enrarit i nefast, feia que el desenllaç d’aquesta desconnexió d’Adélaïde per breus moments del món exterior, no fera capgirar el regust agre que se li havia quedat com un mal sabor de boca. La dissort d’aquesta situació lamentable, la interpretació fal·laciosa i traïdora d’Anthony, el deute insuportable amb el banc, la crisi que no acabava...
Il·lustració: A. Jolly
  Adélaïde, malgrat la pluja, és una dona íntegra a punt de fer quaranta-dos anys, obligada a deixar de la nit al dia el seu marit per seguir endavant en la lluïta de la vida diària. Cadascú que agrane sa endrecera, perquè qui sap, si no hi ha mal que per bé no vinga. El seu rostre es mostrava decebedor, fastiguejat, i interiorment era desfeta. Aquest moment surrealista, kafkià, acabat de viure, la feia sentir com una dona sense importància ni interès per a ningú. Amb cara malaltissa, intentava defugir de l’esguard arrogant i d’incredulitat del gestor. Tic-tac, tic-tac, sonava el rellotge de paret del despatx, mentre hom tocava la porta: toc-toc, toc-toc. En eixe moment va passar a l’oficina Victoire, gestora del crèdit i companya del seu gestor Fréderic. Victoire amb uns mocadors a la mà que hi oferia a la nostra desconsolada Adélaïde perquè s’eixugara les seues llàgrimes la convidava a canviar de cambra.
  Adélaïde es va aixecar, es va arrossegar lentament cap al despatx del costat, eixugant-se els ulls plorosos. Sentia una mena d’excitació i de tensió espasmòdica. A cada pas, a poc a poc, les oïdes li feien un zumzeig vertiginós. Atemorida, mentalment bloquejada i paralitzada, aquest afer inaudit la deixava hipnotitzada. El seu cas esdevenia d’extrema desesperació, d’extrema misèria. Era una dona abatuda, destrossada i angoixosa. La situació s’anava fent insuportable. En eixe moment, Victoire no va saber què dir-li, perquè ni ella mateixa sabia què volia escoltar. De cop, al girar la porta, Adélaïde i Victoire van escoltar darrere d’elles: “Adéu món cruel!”, mentre Dieter, cap de l’oficina bancària, ignorant del que acaba de succeir en l’oficina, saltava rient per la finestra, car s’hi trobava allà una terrassa, on hi fumava cada dia els cigarrets que no consumia al cafè al dematí ni a l’esmorzar.
   Les dues dones van començar a riure a cor què vols, entre sanglots d’Adélaïde. Llavors Fréderic, aprofitant l’avinentesa, implacable va acostar-se al despatx de Victoire, i li va xiuxiuejar a Adélaïde a cau d’orella: “Escolte, pense que per hui vosté ja ha sofert bastants esglais, per què no torna un altre dia, i en parlem més tranquil·lament de la situació de la seua hipoteca al banc?”. Amb el que Adélaïde va respondre: “El meu marit és un malparit, disculpen les molèsties, mai no haguera pensat que fóra capaç de fer una cosa així. Jo faré front a la hipoteca i tot el que faça falta, per mantindre la casa i per la meua filla. Però vostés han de baixar-me el tipus d’interès, augmentar una mica el termini, eliminar la clàusula sòl, perquè puga quedar una quota reduïda. Més ara que suposadament hi seré sola, tindré una capacitat de pagament d’uns dos-cents a tres-cents euros màxim. Pense que a més de pagar la seua hipoteca, tindré totes les despeses de la casa, més el préstec del cotxe i la càrrega de la meua filla. No sé com podran fer per refinanciar el meu deute vençut actual, possiblement fent una novació amb ampliació, tant del capital com del venciment”. Fréderic, Victoire i Dieter, que hi era escoltant des de la finestra, van quedar bocabadats front l’enteresa, fermesa i arguments d’Adélaïde, més tenint en compte, el xoc i el tràngol que la dona venia de passar.
  Adélaïde que ara pren un gelat de xocolata a la barra d’aquesta geladeria italiana sempre ho ha tingut ben clar. Ella és jove, i no pensa passar-se la vida sense un acompanyant. Vol un home que no tinga res a veure amb Anthony. Ha de ser un home intel·ligent, bona persona i, sobretot, que accepte i estime la seua filla. Per suposat, ell també podrà portar la seua pròpia motxilla, però haurà de ser un home amb empatia i emocionalment estable. Adélaïde als seus quaranta-dos anys és una dona alta, guapa, amb els llavis carnosos, ulls grans i brillants. És divertida i intel·ligent. Encara no s’ha acabat la galeta del gelat i un atractiu home la mira amb desig. En una breu presentació els dos s’agraden i se’n van junts al llit del motel de carretera més proper a Sant Antoni de Benaixeve. Carden com bojos tota la tarda i en acabar l’home la mata, perquè sí. Ara és quan morta i des del cel que hi veu clar nostra amiga, Adélaïde. Veu la vida passada i present d’Anthony. Però tan sols es preocupa per la seua filla, qui gràcies als seus iaios acabarà defugint de la prostitució i farà carrera en la Universitat, tal i com sa mare sempre haguera volgut. De gran serà economista, gestora de crèdit i escriptora en el seu temps lliure. Això sí, Anne-Sophie, mai no va saber què li va passar a sa mare aquella tarda al motel de carretera.

   Sempre plou sobre mullat. Les desgràcies semblen atreure’n més. Sembla que sobre una desgràcia en ve una altra. Entre els malastrucs i malaguanyats, com a barca vella, tothom hi fa estella; a gos flac, tot són puces; home vell, cada dia un mal novell... Però, una dona preparada, amb cultura i amb estudis com Adélaïde, pot estar més llesta per poder regatejar els entrebancs que poden arribar-nos en el dia a dia. El saber no ocupa lloc. Així, cal plantar-li cara al sol de migdia. Perquè el qui no s’espavila, l’espavilen. Com qui es pensa saber massa el cap té de carabassa. Ara bé, no digues blat fins que no tingues el sac i ben lligat. I cal desconfiar dels estranys. Però, fes vida: viu, estima, aprèn i riu, que dels problemes, això rai...

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 14 d’octubre de 2015

dijous, 10 de desembre de 2015

La paciència del minotaure

L'obra que defensaré en aquest escrit per al X Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàsim, 2014 entre les quatre finalistes és La paciència del minotaure.

  Per a mi, per qualitat literària totes quatre són obres ben mereixedores del premi. Ara bé, me decante per l'obra escrita en valencià perquè és una novel·la amb un univers on cohabiten altres vides ben narrades. Una història que sap el què vol dir. Per al meu parer, el llenguatge, l'estructura i els procediments tècnics de l'obra són impecables. El procés de construcció i l'objectiu estan perfectament construïts. Fet i fet, aquest llibre treballa amb abundants materials: una prosa elegant, un llenguatge acurat, sovint, poètic on abunden les descripcions. Altrament, el seu ritme narratiu és àgil quan li convé a l'autor amb un bon ús dels temps verbals. Així, a la història trobem unes successions d'impactes emocionals que recorren l'espai i el temps durant les seues cent-vuitanta pàgines dividides en catorze capítols i un breu epíleg de dos fulls.


  Un viatge literari per la història, amb històries entrellaçades, amb salts temporals i espacials, que comença i acaba a la ciutat de València, de la mà de la tràgica història personal i col·lectiva d'Anna Frank per l'holocaust nazi amb la persecució dels jueus. Passant per diferents pobles i ciutats de la geografia valenciana, així com pel cor d'Europa: Copenhague, Berlín, Cracòvia, Auschwitz, Amberes, Amsterdam, Dublín, Bruges, Mauthausen, Brussel·les, Munic, Friburg, Estrasburg, Viena, Salzburg..., ni que fóra en la imaginació i ment de l'escriptor. Amb referències literàries i de literats com Eiximenis, Dickens, Umberto Eco, Ferran Torrent, Lorca... També amb referències cinematogràfiques de Steven Spielberg, Roman Polanski i Woody Allen o musicals com Scorpions o John Lennon. Una història d'amor, amistat i intriga pel coneixement. I on apareixen personatges polítics tan dispars com Lenin, Troski, Hitler o Franco. Tot, a la recerca d'un culpable..., el rastre del minotaure al laberint.

  Comptat i debatut, una novel·la on predomina la narració i els diàlegs, una adequada construcció fraseològica, una preocupació per part de l'escriptor per l'estilística, el relat i la configuració estructural del llibre. Un viatge, doncs, per conèixer La paciència del minotaure des del reescriure dels fets esdevinguts en un joc de miralls i un desert ple de miratges.

ENRIC SANÇ
20 de novembre de 2014

dimecres, 9 de desembre de 2015

Barcelona nit d'hivern

Barcelona nit d'hivern
Dani de la Orden
Catalunya, 2015


He de confessar-ho, sóc un romàntic. Ho sóc, i m'agraden les comèdies romàntiques. Però no qualsevol comèdia. Així, encara també he de confessar que no sóc un crític de cinema, però pense que aquesta pel·lícula és força recomanable per a tot aquell que li agrade gaudir-ne d'una bona. Res a veure amb els clixés babaus, les bajanades absurdes i els tòpics falsejats que no fan gaire ganes de riure com Ocho apellidos vascos o catalanes, que certament no mereixen ni comentari (a banda, a veure si el cinema pot caure més baix, si se'n surt, amb Ocho apellidos extremeños o castellano-leoneses i de pas ho protagonitzen la Belén Esteban i el Torrente).

   Aquí en canvi, estem parlant d'humor intel·ligent. Una comèdia que també se'n fot una mica dels catalans, com cap altre sap fer-ho: ells mateixos. Un humor més el·laborat, que sap riure's de si mateix, amb afabilitat, però viu i cridaner; més francés que espanyol. D'aquell que et fa pensar i genera sentiments. Una pel·lícula que ens pot fer riure, però que també ens pot fer plorar, amb tota la fragilitat que poden fer desprendre els sentiments més retrobats en el nostre de dia en dia.

   Tanmateix, Barcelona nit d'estiu deixa la calitja de l'estiu per fer passar el fred de l'hivern, on una maca cançó de Joan Dausà pot servir per inspirar aquestes històries d'amor protagonitzades per un bon grapat d'actors brillants, coneguts i reconeguts. Un film vitalista i enlluernador amb sis vivències de parelles que lluiten per l'amor en Nadal al cap i casal barceloní i, puntualment, a Madrid. Amb un tast agredolç, el jove director Dani de la Orden, ens mostra la complicada senzillesa de retractar la quotidianitat. On tothom, si fa no fa, o qualsevol de nosaltres s'hi pot trobar identificat, ve per una història viscuda, present, passada o qui sap si futura. 

   Comptat i debatut, alguns l'han definida: màgica, romàntica, divertida, la peli del Nadal, de l'amor, la peli de l'any; tant se val. S'hi tracta d'un film recomanable per la humanitat que desprèn. I perquè al cap i a la fi, fer una història creïble, sincera i bona no ha de per què ser tot plegat un best-seller ni ser la pel·lícula més vista. (A hores d'ara ja hi és una de les 10 més vistes a Espanya). El referents han de ser el bon fer i la qualitat. I en aquest sentit (per sort per a nosaltres), aquesta comèdia guanya per golejada a tantes altres fetes els darrers anys a l'estat espanyol. Podem congratular-nos del cinema català. Dani de la Orden ve d'enaltir-lo. Si la podeu veure, gaudiu-la, si no sou de gel.




ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 8 de desembre de 2015

diumenge, 29 de novembre de 2015

Els dies i la Lluna

DILLUNS

A dilluns som; peresa, vés-te'n. Car, beneït sigues, sant dilluns, que la feina ens duus. Coneixença feta en dilluns, profit i ventura a munts. El dilluns mercat i vi. Com ja es sap, els nascuts en dilluns, o molt treballadors o molt ganduls. Que de tot dilluns val la Lluna.

Il·lustració: Nicki Brown


DIMARTS

Lluna que gira en dimarts, d'una gota en fa mars. Que cada dimarts porta el seu mal fat, començar una feina en dimarts, dóna mala sort. Comptat i debatut, tant pels savis com pels orats, cada setmana té el seu dimarts. Dimarts? A mercat me'n vaig...

Il·lustració: Cathy Delanssay


DIMECRES

El dimecres Lluna nova, per tot l'any és desastrosa. Car, Lluna plena en dimecres, pluges i desfetes. Fet i fet, el dimecres té el seu estil: el Sol es pon al vespre i es lleva al dematí. Ja veieu, doncs, calçada en dimecres fa suar les pedres. Dimecres, dia tot sol. Perquè el dimecres que no compta, és un dia mort.

Il·lustració: Juan Manuel Moreno


DIJOUS

Si fa dos Sols el primer dijous de la Lluna, senyal de pluja. A més, si el primer dijous de Lluna nova el Sol es colga en brut, abans de tres dies haurà plogut. Però no ho oblides pas, el negoci de dijous, sempre ens portarà bons sous... Car el dijous, el peix es pesca sol.

Il·lustració: Michael Grejniec


DIVENDRES

Lluna nova en divendres, lluna de cendres. Perquè ja ho deien nostres avantpassats, no hi ha divendres sense dol ni dissabte sense sol. Així que compte, qui riu divendres plora diumenge. Que divendres i dimarts són dies de bruixes i de males arts. Ai doncs, però, que de l'endemà del dijous i de la vigília del dissabte, Déu nos en guard.
Il·lustració: Angela Marchetti
DISSABTE

No hi ha dissabte sense sol, ni poema sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni Lluna sense plor. Així, qui dissabte balla i vetlla, diumenge dorm. Aneu en compte, a més a més, que si el dissabte lleva en brut, abans del vespre ha plogut. Però si el dissabte és a dia tres, s'hi preveu que serà el millor mes.

Il·lustració: Mónica Calvo 


DIUMENGE

No és nat ni naixerà qui els cent anys en diumenge, ni la Lluna, veurà començar. A més, diu la tradició que el fil resta fluix i, quan es teixeix, la roba es desfà. Fet i fet, la dona que fila el diumenge, el dimoni la penja. Així, diumenge treballaria, si fos en dia. Però cal no oblidar: qui treballa, menja, i va bonic el diumenge. Ai, joia de diumenge, pena de dilluns.
Il·lustració: Hannah Hillam

FI

ENRIC SANÇ
Novembre 2015

dijous, 19 de novembre de 2015

Simfonia per a set veus

«Simfonia per a set veus» és l’òpera prima del jove Raül Francés d’Ontinyent. Amb un extens i generós pròleg del poeta de Burjassot, Alfons Navarret. L’estructura del llibre està basada en l’escala del grau musical, en els seus set diferents tons: Tònica, Supertònica, Mediant, Subdominant, Dominant, Superdominant i Sensible (o subtònica), per acabar amb un octau to: Tònica, tancant el cercle amb el poema Crescendo final. Fet i fet, com als graus tonals, els capítols primer, quart i cinquè són els que d’una manera especial determinen la “tonalitat”, mentre que el tercer, el sisè i el setè són els que marquen la “modalitat” del conjunt del llibre de poesies. L’inici promet amb tres versos de capçalera:

...i eren set veus,
set graus,
set vides.

   A partir d’ací, però, esdevé una prosa retallada a l’atzar amb versos llargs com un atzucac sense sortida. Uns crits en la muntanya, de la música, de la filosofia, de les angoixes qualssevol del pensador, com escriu el mateix Francés: “Al cap i a la fi, tots som pensadors”. Manllevant uns mots del propi prologuista, Navarret, o millor encara, citant-lo explícitament: “ens trobem l’obra iniciàtica d’un poeta que, alhora, és un pensador, un filòsof amb la sensibilitat del músic i amb la mirada de l’observador nat d’un paisatge que li és imprescindible per entendre el món que li ha estat donat”. Perquè pense, no tan sols defineix perfectament l’escriptor d’aquest llibre, sinó més bé l’obra que ens hi presenta, alhora. Tanmateix, l’atzar, els atzucacs, els crits, el silenci, els camins, el fet d’escriure, la seua motivació, dies qualssevol omplen l’essència del full en blanc del jove Francés, perquè “Tot era poesia”.



   Comptat i debatut, un amant de la música, de la paraula escrita, de la filosofia. On Zaratrusta, Rousseau, Nietzche, Sartre, Hesse i Heidegger són alguns dels protagonistes d’aquesta odissea polièdrica que ens acompanyaran en el viatge de la seua lectura. Així, Francés ens endinsa en un espai de idees nihilistes o existencialistes, perquè: “Tant se val. Simplement un poema, unes paraules, una / successió de lletres i suposicions atzaroses donen sentit a /aquest escrit”. Finalment, caldria agrair-li la gosadia d’escriure aquest llibre, el regal de lliurar-nos-el, la frescor i l’originalitat d’una veu iniciàtica però totalment pròpia. Tant de bo com el desig de poder veure la seua evolució com a un escriptor més madur i consolidat en el temps que, en tot cas, ja des de la seua primera obra promet ser diferent, sincer i únic: “Filòsof, poeta, músic? Les diferents arts es barrejaven en un / munt de simbiosis atzaroses”.


   Raül Francés (Ontinyent, 1990) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació com La Plaça, Morvedre.info, Diari de Sagunt i el Camp de Morvedre. Actualment s’endinsa en un projecte literari de una revista amb diversos autors. I podeu trobar més informació sobre les seues reflexions al seu blog: Meditacions a la muntanya.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 18 de novembre de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià

dilluns, 16 de novembre de 2015

L'aire absent

«L’aire absent» de José Manuel Prieto és un llibre de poesies publicat per Onada Edicions en setembre de 2015. S’hi presenta en societat per primer cop, però, aquest dijous, 19 de novembre a la ciutat de Gandia, capital de la comarca de la Safor al País Valencià. Un poemari que inclou cinquanta poemes dividits en un poema inicial Era somni, i tres capitols: Calor forastera amb vint-i-cinc poemes, El dilluns per als dubtes amb vuit poemes i finalitza amb La lenta agonia dels peixos fora de l’aigua amb setze poemes més que tanquen aquest llibre.


   La primera part, Calor forastera, té bàsicament una temàtica amorosa de vers lliure i poesia de l’experiència, de la realitat, uns versos no rimats ni mesurats, no exempts de cert ritme intern centrat en el significat del vers i la seua estructura més que en la pròpia sonoritat. El paradís perdut de la infantesa, eixos racons amb una evolució cap a la nostàlgia com una infància que és la pàtria, on hom construeix el futur, uns records on no es vol tornar, malgrat haver estat feliç. Com un relat que ve de la memòria com una construcció del passat cap al present. Fet i fet, en la segona i tercera part trobem poemes variats amb diverses temàtiques, contes versats, poemes llargs, metafòrics que evoquen la vida del poeta i la seua realitat. L’estil és acurat, amb molts matisos i colors en les paraules. Uns mots com una extensió de la pròpia personalitat de l’autor: públic, polític, periodista, advocat, sentimental, sensible..., perquè els dies per a d’ell són molt llargs, i al poeta li agrada exprimir-los. Tanmateix hi trobem una maduració i una grata evolució en l’escriptura de l’escriptor de la Safor valenciana.

   José Manuel Prieto (Gandia, 1989) és un jove escriptor i aquest és el segon llibre que publica. Actualment és regidor i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Gandia. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de València i estudiant de Dret en la UNED. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació com a Ràdio Gandia-SER i en el gabinet de Premsa de l’Ajuntament de Gandia.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 16 de novembre de 2015.

Article publicat a La Veu del País Valencià

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Presentació del conte il·lustrat: «Alfred i els tres peixets del matí»




A Àngel i a mi ens complau convidar-vos a la pròxima presentació de nostre conte infantil il·lustrat: "Alfred i els tres peixets del matí" editat per Onada Edicions i traduït a l'anglés i el castellà.

La presentació serà el dissabte 7 de novembre de 2015 a les 19:30 en l'Aula Polivalent de la Casa de Cultura de la Pobla de Vallbona (C. Colom, 95 baix), a la comarca del Camp de Túria. L'escriptor i professor, Jesús Giron presentarà l'acte.

Us hi esperem!

Àngel Carreras Devis (la Pobla de Vallbona, 1978) és veí de la Pobla i llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i en l'Escola de Disseny Barreira. Des de molt jove li va entrar el cuquet de dibuixar i pintar. Té diverses autopublicacions, i ha il·lustrat diferents còmics, llibres infantils i de poesia. També dibuixa i pinta amb vàries tècniques: rostres, paisatges, animals, contes, humor gràfic... Podeu trobar més informació sobre ell en la pàgina web: http://www.sivedcarrerasdevisilustra.com/

Enric Sanç (València, 1976) veí de la Pobla i, actualment, resident a Vilafranca del Penedès (Barcelona) per motius laborals, és escriptor, editor i llicenciat en Economia per la Universitat de València i la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica). Ha publicat diversos llibres de poesia i ha estat inclós en vàries antologies. Col·labora amb l'editorial Onada Edicions de Benicarló i també podeu trobar més informació sobre ell en el blog:http://spillollibredelsdies.blogspot.com.es/

divendres, 2 d’octubre de 2015

Stefan Zweig

«Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona»

Entre totes les possibles conseqüències del plaer inefable de llegir una petita però rodona novel·la com aquesta, podem trobar una bastant fatal. Hi genera addicció: voler-ne més, com tot just a l'endemà de gaudir d’una bona nit de sexe, ens mirem a l'espill i ens diem: i ara què? En volem més i millor. Però això hi és possible? Perquè no és fàcil acabar d’assaborir la millor mel d’Alta Muntanya i passar-te de cop a tasts agres que et puguen deixar mala boca. Car, t’hi agafes qualsevulla obra d’altre autor, i et trontollen els mots front els teus ulls. Res no encaixa, les frases no flueixen. Les pàgines esdevenen feixugues. Ja no hi trobes al full la brevetat necessària, el silenci just, la paraula oportuna, un món fotografiat al mil·límetre. No sóc jo, però, que pel que fa a penes no en sé de literatura ni res, qui vaja a descobrir tan gran escriptor. Tan sols he tingut el gust de compartir aquesta lectura amb vosaltres. Altrament, alguna cosa tindrà a veure el treball ben fet del seu traductor, Jaume Vallcorba, perquè la seua obra ens arribe a colpir d’aquesta manera.


    Stefan Zweig, amb un estil fi, elegant, concís, la paraula justa, una acurada construcció psicològica dels seus personatges, una gran riquesa semàntica i una brillant tècnica narrativa; perfila una obra personal i universal alhora amb una atmosfera lírica que embolcalla el leitmotiv de la seua humanitat i europeisme convençut. Fet i fet, l’escriptor rus Maksim Gorki va dir de  «Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona», que hi era el més profund que mai no hi havia llegit. Comptat i debatut, la intensitat d’aquesta breu novel·la enlluerna per la tensió i l’atenció que ha de prendre el lector entre crucials descripcions dels fets narrats. Com que cada llibre que he tingut el goig de llegir-ne, em sembla una obra d’art: «Novel·la d’escacs», «Carta d’una desconeguda», o com «Moments estel·lars de la humanitat»; catorze petits relats històrics fascinants, els quals m’hi estic rellegint aquestes primerenques nits de tardor.


    Stefan Zweig, Viena, Imperi Austrohongarès, 28 de novembre de 1881, Petròpolis, Brasil, 22 de febrer de 1942. D’origen jueu, va haver d’exiliar-se d’Àustria després de l’annexió d’aquest país (1938) per part de l’Alemanya totalitària de Hitler. Després de recórrer diversos països, va acabar recalant en Brasil, on es va suïcidar junt a la seua esposa el 22 de febrer de 1942, als seixanta anys d’edat: «Les meues forces estan esgotades per llargs anys de peregrinació sense pàtria. Així, jutge millor posar fi, a temps i sense humiliació, a una vida en la qual el treball espiritual i intel·lectual ha sigut font de gaudi i la llibertat personal la meua possessió més preuada. Salude als meus amics! Potser ells visquen per a veure l’alba després de la llarga nit. Jo estic massa impacient i partisc a soles.»
ENRIC SANÇ
2 d'octubre de 2015
Vilafranca del Penedès

dijous, 25 de juny de 2015

Celebració

René Char assenyalava que el poeta no reté el que descobreix; havent-ho transcrit, ho perd de seguida. En això resideix la seua novetat, el seu infinit i el seu perill. Naixem enmig dels homes, morim inconsolats entre els déus. Així, el poema comença amb la creació de l’espai de l’absència i la negror de la pàgina en blanc. Un espai on podem sentir el silenci, perquè la paraula és involuntària i intencional segons Carles Riba. O com coincidien Goethe, Paul Valéry i l’apotegma d’Ingres: el dibuix no és part de fora del traç, és part de dins. «L’ull del poeta, en un transport frenètic, / va del cel a la terra i de la terra al cel, / i mentre el seu imaginar va donant forma / a tots uns elements inexistents, / la seua ploma en fa figures, i, a l’aeri no-res / li sap donar una residència i un nom». William Shakeaspeare. El somni d’una nit d’estiu.


   Comptat i debatut, el títol del recull de poemes, Celebració de Vicent Torres, com bé apuntava Enric Iborra, ressegueix la litúrgia de la missa, com  l’estructura del llibre d’aquesta Celebració a l’amor i la vida. El misteri de la paraula, la melodia que l’envolta, la bellesa encesa que l’embolcalla, la senzillesa i l’imperceptible de la lírica són expressades a quatre mans, les del seu autor i les de Vicent Albert. L’ànima d’aquests exalten la poesia de tradició bíblica, grega i àrab per lloar un amor no tan sols diví sinó també humà com al·ludeix Conxa Garcia al pròleg.

   Un poemari dividit religiosament en cinc parts: I. Introit, II. Verb, III. Epiclesi, IV. Ritu, i V. Comiat. Les cinc ferides de Jesús es mitifiquen en trenta-dos poemes que conformen el veritable leitmotiv del jo líric: la invocació, el desig i l’absència, la consagració, el misteri, la comunió i les gràcies per sempre a la persona estimada. L’amor com a únic fat vertader de l’anima. Un bell homenatge a Vicent Albert i Guaita, amb mots manllevats del seu diari i correspondència, amb admiració poètica i venal. Uns poemes breus d’aparença senzilla i uns versos lliures d’art menor, continguts, però forçament expressius i sensorials, sense més citacions que les del penetrant diàleg amb Vicent Albert.

Que el foc m’abrase,
però que no em creme.

Que la gràcia em cale,
però que no em negue.

Que res no em danye.


Vicent Torres (Picassent, 1956) és autor dels poemaris Quan indagues l’instant (1994) i La mar i els blaus (2013). Amb Poemes de la llum (2014) va merèixer el XVII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d’Almussafes. Llicenciat en Filologia Hispànica i en Ciències Eclesiàstiques, actualment és professor de l’IES Lluís Vives de València. Celebració de Vicent Torres. Onada Edicions, Benicarló, 2015. Amb pròleg de Conxa Garcia Henares. Obra mereixedora del 17è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2014. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Begonya Mezquita i Manuel Bellver.

ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 25 de juny de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià.

dimarts, 23 de juny de 2015

Clarobscur

«Aquest tipus de crítica de poesia feta per un poeta, allò que jo he anomenat crítica de taller, té una limitació evident. El que no té relació amb l’obra del poeta, o li és antipàtic, està fora de la seva competència. Una altra limitació de la crítica de taller és que el judici del crític pot ser erroni si s’aplica a una part del seu art». Hi escrivia T. S. Eliot, en la Conferència Gideon Seymour feta a la Universitat de Minessota el 1956 i publicada per la mateixa Universitat. Llavors, amb paraules d’Eliot, la crítica literària té uns límits, que si sobrepassen per una banda, deixa de ser literària, i si és per l’altra, deixa de ser crítica.


   Xulio Ricardo Trigo escriu; en el darrer número de la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, al seu núm. 666 a data 01/06/2015; sobre el primerenc poemari d’Àngels Moreno Clarobscur (Neopàtria. Alzira, 2014). Amb pròleg de Pere Bessó. Així, l’adhesió, la simpatia i les benvolents paraules de Trigo i Bessó cap a la poesia de Moreno, no ens han de tapar el bosc d’una altra nova i jove poeta valenciana en llengua catalana, que destaca amb llum pròpia per la seua concentració de pensament, l’economia del llenguatge, la constància en l’excel·lència i el tracte embellit del sentiment amb la paraula.

Les teues mans sordes
en el remolí dels ulls.
Tracte de véncer les ombres
que colpegen el cristall
amb la pressa de l’angúnia.

   Clarobscur no és, solament, una tècnica pictòrica emprada en primer cop per l’italià Ugo da Carpi, ni tan sols per Tintoretto, Rembrandt o Caravagaggio i el seu tenebrisme. A hores d’ara, Clarobscur és un llibre de poemes basat en el joc de contrastos entre la tradició i els versos més actuals i frescos. Fet i fet, la llum i l’ombra traspassen els fulls entre aquests quaranta-dos poemes estructurats linealment, sense capítols, subjectius, esvanits, conceptuals, amb imatges colpidores. Una introspecció que s’entrecreua entre els sentiments més purs de la poesia. Com ja hem remarcat adés, un poemari que ve abans del temps ordinari per la precoç maduresa, intel·ligència i cultura literària de la seua autora.


   Àngels Moreno (València, 1993). Realitza estudis de Medicina a Tarragona. Dirigeix el blog poètic La gènesi del blau. També hi participa de la pàgina web de poesia Arte poética de André Cruchaga, i en el blog Poesia de mujeres de Ana Muela. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al romanés i al portugués. Ha estat inclosa en una antologia bilingüe català-portugués. Força activa culturalment, ha participat en diferents actes literaris com la I Festa de la Poesia d’Alacant, conduïda per Lluís Alpera. Recentment li ha merescut el Premi de Literatura Breu de Mislata, modalitat poesia en valencià, en qualitat d’autora local.

ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 22 de juny de 2015.

Article publicat a La Veu del País Valencià


diumenge, 14 de juny de 2015

Rere la paraula

Un jorn és el període de temps que tarda la Terra a girar 360 graus sobre el seu propi eix. En el curs del temps esdevé l’Alba, el Migdia i el Crepuscle. És el dia, doncs, aquell espai de temps en què el sol il·lumina la terra. És el dia, en oposició a la foscor de la nit. És el dia, la llum entre dues nits. Fet i fet, etimològicament, el terme dia prové del llatí diŭrnu, que al seu torn ve del sànscrit, que significa: «cel lluminós». I és així que ens enlluerna  el primerenc poemari de la castellonenca, Aina Garcia Carbó, Rere la paraula (Onada Edicions. Benicarló, 2015). Perquè aquest llibre de poesies està harmoniosament estructurat en les tres parts del dia, des de que naix el primer raig de llum fins al darrer que mor. Dinou poemes completen aquest recull catàrtic, on l’autora es buida de paraules per omplir el full en blanc de records, etapes vitals i sobretot del dol per la mort del seu pare i guia espiritual, el gran poeta i inestimable persona, Manel Garcia Grau.


   Al bell llibre de poemes que els lectors podem trobar entre les mans, hi ha però molt més. Un excel·lent pròleg de Ramon Guillem que desxifra, amb el seu característic mestratge i ben fer, les claus del poemari de Garcia Carbó.  Altrament, els seus poemes ens hi arriben fins al moll de l’os. Com uns mots cansats i afeixugats, els fa reposar de manera benèvola i humil de cor, per a trobar-hi el repòs necessari. Per fer d’aquest solatge, el jou suau i la càrrega lleugera, i malgrat els continus entrebancs que ens poden succeir en la vida, celebrar-la. Comptat i debatut, la poeta ens mostra l’únic camí que dóna la vida: l’amor, la fidelitat i la justícia. Car Garcia Carbó vol que ens fixem en la força de la llavor, una llavor que és capaç de germinar, créixer i produir espigues ben granades. És una invitació en tota regla a confiar en la força de la paraula. En l’herència rebuda.

Escriure per necessitat,
com un riu ferroviari que t’atropella i t’esmicola,
com una serp arramblada
que no li queden ni la pell, ni les escames.


Aina Garcia Carbó (Castelló, 1993). Estudiant del grau de Mestra d’Educació Infantil a la Universitat Jaume I. Imparteix classes extraescolars de literatura. Ha estat sempre acompanyada de cultura literària des de petita. El poder de la màgia, les lletres i els sons de les paraules hi ha estat sempre presents a la seua llar. Ha estat cooperant a l’Índia i mestra voluntària a El Salvador.

   El proper dissabte, 20 de juny de 2015 tindrà lloc la primera presentació del llibre a les 19:00 en la Llibreria Babel, al carrer Guitarrista Tàrrega, 20 de Castelló. A càrrec de Ramon Guillem i la seua autora. I el següent divendres 26 de juny, estava organitzada la segona per la Regidoria de Cultura, on s’hi presentava a la Biblioteca Municipal de Benicarló -que duu el nom del seu propi pare, Manel Garcia Grau, filòleg i poeta benicarlando-. Hi queda posposada per al mes de setembre.


ENRIC SANÇ
14 de juny de 2015
Vilafranca del Penedès (Barcelona)

Article publicat en La Veu del País Valencià

dissabte, 30 de maig de 2015

Les claus del canvi per a una literatura d’oportunitats

“Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.”

JOAN FRANCESC MIRA


LletrAEdeta és un col·lectiu d’escriptors del Camp de Túria. Entre d’altres formem part els avui presents, Alexandre Navarro, Jesús Girón i jo mateix. Fou creat l’estiu de 2013 amb la finalitat de divulgar i promocionar l’activitat literària en català en aquesta comarca del País Valencià. Entre les activitats que hem realitzat ens agradaria destacar l’homenatge a Vicent Andrés Estellés a Nàquera l’any passat i enguany a l’Eliana  al nostre amic, poeta i membre del col·lectiu, Antoni Ferrer. A l’acte, una amalgama de poetes (entre ells molts dels ací presents) ens vam unir -i reunir-, posant sobre la taula que, malgrat tot, València és terra de poetes, i prova d’això és el llibre on setanta-set poetes li dediquen un poema a l’amic Toni.

Com escrivia T.S. Eliot, la poesia és diferent a la resta de les arts, fins i tot la lírica és molt més nacional que la prosa. La poesia és vehicle de l’expressió de sentiments i emocions. Perquè aquests s’hi expressen millor en la llengua comuna del poble.
Encara que semble mentida, el País Valencià està viu. Enrere queda la sensació de que qualsevol temps passat va ser millor. Tenim a nostres Ausiàs March, Roís de Corella, i fins i tot Estellés en l'imaginari social -o almenys en el cultural- valencià. De fet, no és gens estrany trobar-te en els carrers de Russafa o de Benimaclet pintats en les parets alguns versos dels nostres grans poetes. I aquest bagatge ha creat planter. Un planter que a dia d'avui és palpable al País Valencià, des del Maestrat fins al Baix Segura. I així ho demostra la llarga nòmina de poetes que dia rere de dia van sorgint i fins i tot consolidant-se al llarg del territori.
A més a més, des del meu humil punt de vista, a poc a poc, la literatura actual al País Valencià s’està lliurant del jou de la satel·lització que hi feia referència Jaume Pérez Montaner sobre reflexions de Joan Fuster i T.S. Eliot, en qualsevol consideració sociològica de la literatura moderna catalana al País Valencià. Cada vegada la nostra cultura recupera la seua pròpia visió del món, reprenent així els referents intel·lectuals propis. També estic convençut que estem en un moment dolç respecte a quantitat i qualitat literària. Darrerament estem gaudint d’una literatura amb un elevat grau d’exigència i professionalitat. El que ens falta és fer-nos més visibles, recuperar els mitjans de comunicació i coordinar-nos, com estem fent avui, els diferents col·lectius d’escriptors del País. Tenim un panorama esperençador. Ara més que mai, (en les darreres dècades), cal fer nostre l’estatut d’autonomia i la llei d´ús del Valencià. Que el recent canvi polític, puga consolidar la normalització educativa, cultural i literària. Que el moviment cultural es convertesca cada vegada en un moviment social més que individual, hi és a les nostres mans. En tot cas mai no podrem obtindre una literatura vigorosa com al segle XV d’or valencià, si o bé no assolim un estat propi o un estat federal que iguale en drets i obligacions nostra llengua amb el castellà. A més, hem de seguir fent esforços en el sistema educatiu, així de gran ajuda seria seguir l’espenta de l’escola valenciana i implantar el seu model en totes les escoles del País.
Aquests darrers mesos estem veient el naixement d’un gran nombre de petites editorials. Des del meu punt de vista, pense que totes elles fan la seua tasca. No obstant, cadascuna aposta per diferents modes de treball. Les sinergies entre totes elles i els escriptors poden ser molt positives. Ara bé, caldria treballar amb humilitat i exigència alhora. Cal cercar la viabilitat dels projectes, sense deixar de banda el rigor, la qualitat i la professionalitat. Les crítiques haurien de ser constructives, en tot cas, i els projectes compartits. Al cap i a la fi, la poesia en català és un petit mercat on caldria especialitzar-nos i no tapar-nos els uns als altres, no creant competències absurdes, sinó unir aquestes sinergies positives, defugint del caïnisme. Creant una veritable i sana comunió entre escriptors i editors, pel bé de nostra poesia i literatura en general.

Com recentment ha dit l’escriptor i poeta Jordi Cornudella: la tipologia d’editors és tan variada que impossibilita qualsevol intent de definició per aquesta via, per aferrar-se a la realitat sustentada en la documentació administrativa: editor és qui té un contracte laboral on hi figura, generalment, com a tècnic editorial. Així hi apareixen una sèrie de tasques que algú ha de fer: contractació, fer el pressupost, fabricació, distribució, però que no necessàriament impliquen allò que hauria de ser central en tot editor: llegir el text, discutir-lo amb l’autor, fer-ne de llevadora. Les editorials, avui, cada cop més externalitzen aquest procés i en redueixen els costos. I els editors a l’antiga, els que van més enllà de la gestió comercial, queden relegats. Cal oferir una mirada externa a l’autor, com una particularitat més de la feina editorial. La intervenció de l’editor sobre el text depèn molt de la relació amb l’autor. Perquè els escriptors catalans presenten un grau d’inseguretat respecte a la llengua. A banda de les òbvies raons històriques i sociolingüístiques, tenim la qüestió del model de llengua, la relació entre la llengua escrita i la llengua parlada.

Cal fer revifar les ventes i els lectors. Saber arribar-hi. Entre les claus del canvi per a una literatura d’oportunitats hi trobem:
-          Promoció del llibre.
-          Aconseguir lectors.
-          Augmentar l’índex de lectura.
-          Fer més visibles els autors.
-        Fomentar la bona relació entre l’autor i l’editor. Trobar vies alternatives de finançament: com la promoció d’empreses privades.
-          Incentivar la lectura a l’escola.
-          La normalització lingüística i educativa.
-          Recuperar els mitjans de comunicació.
-          Promocionar la crítica.
-          L’ús adequat de les xarxes socials.
-          Divulgació cultural.
-          Fer les llibreries dinàmiques.
-         Tornar-li a la paraula el prestigi que s’hi mereix.
-         La col·laboració entre escriptors i els seus respectius col·lectius.

Com va dir Fuster, la nostra posteritat serà de paper, perquè els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
ENRIC SANÇ
A Vila-real, 30 de maig de 2015