Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).
dimecres, 29 de gener del 2014
diumenge, 19 de gener del 2014
Poemes de la pàgina 17
Hi ha miracles, petitíssims miracles,
que deambulen al nostre costat sense captar-los.
JESÚS GIRÓN
Bada somort,
efímer i fugaç
l'ullal del temps.
JOANA NAVARRO
Molts dels teus fills ja no se t'assemblen
i a força de veure'ls distints
has deixat d'assemblar-te a tu mateixa.
FRANCESC MOMPÓ
Si després de mort algú volguera
escriure la meua biografia,
tan sols caldria escriure dues dates:
la de naixement i la de mort.
A l'endemig, tot ho omplis tu.
ALEXANDRE NAVARRO
I és la cobdícia
l'eternitat condemna
del temps pecat.
ENRIC SANÇ
(Poemes de la pàgina 17. En homenatge a alguns dels poetes presents a la presentació del "Llibre de contemplació" de Jesús Girón del divendres 17 de gener de 2014.)
divendres, 10 de gener del 2014
Ressenya de Josep Antoni Fluixà
(D'esquerra a dreta: Alexandre Navarro, Alícia Castelló, Joan Amèric i Josep Antoni Fluixà) |
RESSENYA DE JOSEP ANTONI FLUIXÀ
SOBRE LES HORES
CONCÈNTRIQUES
D’ENRIC SANÇ
L’Enric
Sanç és una persona inquieta i dinàmica: molt dinàmica. Tant en
el pla de la realitat real, amb participació seua en molts actes de
freqüència setmanal, com en el pla de la realitat virtual, amb
activitat diària a les xarxes socials, difonent actes, suggerint
lectures de poetes, exposant pensament, etc.
No
ens ha d’estranyar, en conseqüència, que la seua tasca comence a
tindre els seus fruits, en forma de premis, com el Teodor Llorente de
poesia convocat en la ciutat de la Pobla de Vallbona, i en forma de
publicació de la seua segona obra poètica, Les
hores concèntriques.
Un llibre que, sense dubte, mostra una evolució positiva respecte de
l’obra anterior, El
plany de les lletres ferides,
i que ha captat i ha descrit perfectament Alexandre Navarro en el
breu, però intens i concentrat pròleg que ha escrit per a
encapçalar-lo. Del qual destacaria una troballa excel·lent: la
qualificació d’Enric Sanç com a escriptor aquàtic. No repetiré
ara i ací els arguments que proposa per a justificar aquesta
definició perquè els podeu trobar al llibre i jo, a diferència del
que fan moltes altres persones i escriptors, sí que vos recomane la
lectura del pròleg. De fet, he de confessar-vos que sóc un lector
entusiasta dels bons pròlegs: es tracta d’un gènere literari que,
com els altres, de vegades també aconsegueix la sublimitat de les
obres d’art. Llegiu, sinó, alguns dels pròlegs magnífics de Joan
Fuster.
Però
tornem a l’obra i a la definició d’Enric Sanç com a poeta
aquàtic, perquè crec, si més no, que se li adiu perfectament al
contingut del llibre que hui presenta públicament l’amic Enric. Hi
ha un poema de Josep Piera que té un vers en què diu que “l’aigua
és vida”. I aquest és, precisament, el tema principal de la
segona obra de l’Enric: la vida. Un tema, que com diu molt bé
Alexandre al text introductori, es manifesta en la desmitificació de
la realitat, dotant aquesta del seu valor més essencial, la matèria,
amb la qual reivindica el goig de viure, un tant hedonista i sempre
coratjós.
El
lector, naturalment, ho veu amb total claredat, ja que des del
començament els títols dels poemes són ben significatius en aquest
aspecte. La primera part està formada pels haikus descriptius dels
set pecats capitals. I què hi ha més humà i vital que els set
pecats capitals? Probablement res, perquè la luxúria, la gola,
l’avarícia, la ira, l’enveja, la supèrbia i la peresa són
consubstancials a l’ànima humana o, si voleu, a la personalitat o
psicologia dels homes i les dones. La segona part, «Onze temes de
conversa», és encara més significativa, en primer lloc, perquè
allò que diferencia els humans de les bèsties és precisament la
parla, la nostra qualitat de comunicar-nos, de conversar. I això ens
possibilita, al mateix temps, la reflexió i l’anàlisi
introspectiu de la nostra realitat.
El
poeta aquàtic ho sap i ho aprofita per parlar-nos, per fer-nos
conversar, sobre la vida, la felicitat, l’amor, l’amistat,
l’atzar, el fat, la bellesa, els somnis, la nit, la vellesa i la
mort. Tot un conjunt de temes o subtemes que componen l’essència
central, concèntrica del que constitueix la nostra vida individual i
col·lectiva. Són «Les hores concèntriques» amb que es titula el
poema i la part tercera del poemari Les
hores concèntriques.
Perquè «Altres vells cants», l’última part del llibre, és un
encertat epíleg que l’autor ha volgut afegir per completar l’obra
i que, en la seua diversitat, s’adequa perfectament al contingut
del cos central i que conté alguns dels poemes més bells del
poemari, com ara el «Cant a la Ribera» que li he sentit recitar amb
satisfacció en diverses ocasions.
Pel
que respecta a l’aspecte formal, com segurament dirà Alexandre
Navarro –i efectivament ha dit–, la poesia d’Enric Sanç
recupera «ressons del cançoner popular en ritmes i girs lingüístics
admirables». O com també ha dit Vicent Penya, sap «combinar un
estil avantguardista amb la poesia més popular». En el cas concret
del llibre, l’Enric Sanç utilitza de manera extraordinària un
recurs propi de la poesia oriental popular i culta: el haikus. La
primera part, la destinada als vicis o pecats capitals està composta
tota en aquest tipus de composició, i l’última part, «Altres
vells cants», també de manera majoritària, tot i que algunes
composicions són més llargues perquè utilitza el que podríem
denominar el haikus encadenat. I això, li dóna a l’obra una
agilitat extraordinària que capta l’interés del lector i que fa
llegir el poemari amb una gran rapidesa.
Però
no ens enganyem. El haikus és un tipus de composició que
desconcerta, sobretot als lectors occidentals més acostumats al
temps precipitat per la qual cosa, sovint som més dotats per a la
composició llarga que ens obliga a refrenar el nostre ritme. Per
això, els haikus, en general, són llegits de manera massa ràpida i
no els acabem de copsar amb tota la seua intensitat i complexitat. De
fet, cada haikus és com un bing-bang. Hi conté tota la força
creativa d’un poema èpic o líric, d’una novel·la o vida, però
de manera concentrada o concèntrica, per dir-ho amb la paraula que
utilitza Enric. En aquest sentit, es tracta d’una poesia no
adequada per a la recitació. Els haikus bons, i els d’Enric ho
són, s’ha de llegir d’un en un i deixar que reposen per donar
temps a què esclaten i ens il·luminen amb tota la seua força i
esplendor estètic i conceptual.
La
poesia evidentment s’ha d’escoltar. Per exemple, el sonet a la
mare que ens ofereix Enric si es recita bé, com és lògic, ens ha
de commoure. Però això, no exclou que la poesia s’ha de llegir
per captar-la millor. Amb la recitació ens penetra, com la música,
per la pell: es fa tàctil. Amb la lectura, la poesia s’endinsa a
través dels nervis i es grava en el nostre ser: ens transforma. Per
això, la bona poesia, encara més que llegir, s’ha de rellegir.
Els invite i els incite a fer un pas més endavant i llegir l’obra,
amb tranquil·litat, com més còmodes millor, asseguts a la seua
butaca o sofà preferit i si volen amb una música molt suau de fons
per no distraure’s de l’exercici principal. Però, això sí,
facen el que els he dit, després de cada haikus i també després de
cada poema, tanquen o migtanquen el llibre, i tanquen també els
ulls, i activen els seus sentits corporals i intel·lectuals: el
poema s’acabarà de coure, ja que l’han tret aldente
i només amb la màgia que ix de l’autor o poeta i que s’ha de
completar amb l’acurada recepció o presentació del lector.
Jo,
els ho confesse, així ho he fet i he gaudit amb la segona obra
d’Enric Sanç: una obra que desprèn vitalitat per totes i
cadascuna de les paraules. No debades, tornant a l’encertada imatge
d’Alexandre Navarro, ens trobem davant d’un escriptor aquàtic no
sols pel goig del viure que reflecteix en els seus textos, sinó
també per la fluïdesa formal de la seua poesia. I arribats a aquest
punt, només desitjaria que l’autor es mantinguera fidel a aquesta
qualitat i que, sense deixar d’evolucionar, ens regalara noves
obres per fruir de la poesia i del goig de viure. De moment, però,
sembla que les seues actituds i els seus interessos van en eixe
sentit i jo m’alegre que aquella persona inquieta i activa que vaig
conéixer fa uns anys siga la realitat que és hui ja: un poeta la
trajectòria del qual haurem de seguir amb atenció i que, sens
dubte, ens oferirà obres progressivament encara més interessant.
I
no s’oblideu del meu consell: llegiu Les
hores concèntriques,
l’autor naturalment vos ho agrairà, però vosaltres vos enriquireu
i això, en els temps que corren, tampoc no va gens malament.
Article publicat a La Veu del País Valencià.
Article publicat a La Veu del País Valencià.
Josep
Antoni Fluixà.
Director de la Fundació Bromera, mestre i escriptor.
a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona.
Divendres, 22 de novembre de 2013
Director de la Fundació Bromera, mestre i escriptor.
a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona.
Divendres, 22 de novembre de 2013
dimecres, 1 de gener del 2014
L'amor
Tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
JAUME GASSULL
A Alícia.
L’AMOR
La pluja dibuixa el seu cos sense neguit.
I mentrestant jo no puc deixar de mirar
els seus bells ulls d’arrop de xuclamel.
Regalim de paraules
que brollen de la seua boca
mentre els dits els seus llavis palpen, una dèria
sense fi. Canviem el color als ulls del mar, subtils,
fent del fugisser i efímer pas del temps, viva
passió, feta eterna.
Ferma i duradora,
la lluna somriu a la nit i escriu el
seu nom.
Les nostres petjades
sobre l’arena
del Mediterrani caminen fràgils com a dos pètals
de roselles. L’obscura foscor del final
del dia més encenia nostra pell al desig
pel seu olor de jove rosa al tall
del seu cor.
Dues ànimes no esborrades de la memòria
dels records embriagats d’estels. Escoltem la fressa,
vent llevantí d’aquest antic doll, que confon
cel i terra amb estima
i molt més que l’amor.
Realisme intimista per un crit de socors.
Per tancar les ferides s’inventen paraules
que obren camins, punxes i gessamins.
Enric Sanç. Les hores concèntriques. (2013)
*Pots escoltar el poema de la veu del rapsode Joan Femenia clicant al següent enllaç:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)