Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dijous, 19 de juny del 2014

Ei, que ja sé francés!

L’altre dia anava al Café Lisboa per prendre un Suc de magrana a la salut de Francesc Mompó, però abans andaregí esmaperdut pel Café Malvarrosa, acompanyant l’amic i bon poeta Juli Capilla amb Els mots, i no. Qui m’haguera dit que en un dia tan especial i literari m’anava a trobar el bo de Pere Císcar. Amb Pere recordàvem: «Què és poesia? Poesia eres tu. Ara n’és una altra», mentre ens rèiem, ell treia d’una bossa màgica un parell de llibres de Josep Vicent Cabrera: Ei, que ja sé francés! i Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure. Aquest darrer poemari va merèixer el XXIV Premi de Poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa 2004 i publicat per l’editorial Viena. Formava el jurat: Josep Ballester, Tomàs Llopis i Pasqual Mas. Ei, que ja sé francés! és la segona part o continuació  d’aqueix llibre, deu anys més tard, i autoeditat: «Es pot saber qui ha deixat / la porta oberta». Quan li dic al Pere què li dec em diu que no res. Que Josep Vicent li ha encomanat regalar els dos llibres als amics i companys, i que si volia podia escriure’l un correu-e, bé en agraïment, bé per a comentar-li el llibre. Bo van passant els dies i crec que ja era hora de dir quelcom.


   «El de Josep Vicent Cabrera, amic de títols llargs i descreguts, és el regne de la causticitat desfermada, de la jovialitat que ensenya les ungles i que en algun moment pot recordar l’inquietant humorisme del Cortázar d’«Instrucciones para subir una escalera». Opinava Enric Sòria com a prologuista on surt Josep Vicent en aquesta mostra poètica: Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. Editat per Triallibres. Nogensmenys, en una atenta lectura d'aquesta obra de Josep Vicent hom pot delectar-se amb les seues diverses i riques reminiscències, brillantment destriades. Fet i fet, els originals versos dissemblants en aparença, locucions llibresques que, potser,  ni plauen ni desplauen tothom,  hi recorden l’estirp terral de Foix. Hàbil professional de la sintaxi, dels signes orals i del codi escrit. Com Brossa, la seua lectura demana un lector atent, intel·lectual i neguitós. Trobant-nos entre acurades poesies i formes que sacsegen la ment per colpir i sorprendre el receptor. Què és sinó la poesia? En tot cas, no deixarà indiferent a ningú. Amb un llenguatge modern, igual que amb un perfecte català medieval, mai no sabràs si ço el va escriure fa segles Roís de Corella, Homer, Shakespeare o el mateix Josep Vicent.


    Perquè és la seua, una poesia que parla directament i sense embuts, amb unes propostes no sempre convencionals, inesperades, tanmateix personalíssimes de Josep Vicent. És l’actitud del jo poètic, qui ens fa pensar en profunds i tel·lúrics significats: els Sonets de Shakespeare, L’Odissea d’Homer, com una Ronda  naval sota la boira de Calders: la ironia, els elements imaginatius i fantàstics, perquè l’autor puga meditar sobre aspectes personals i socials diversos del dia a dia. Entrellaçant amb ...Olivetti, Moulinex, chaffoteaux et maury de Monzó: amb un prodigiós devessall imaginatiu i la seua perfecció formal d’una lírica visionària: «Ciutadà, sigueu cívic. Els gossos no són / joguines, un objecte de què desfer-se / quan se n’està avorrit. No els abandoneu: / ells de ben segur que no ho farien». Com una veu provocadora i divertida alhora. Amb unes imatges que en són reflex d’una obra elaborada i exigent: «T’has llevat de damunt cadenetes i el / rellotge; d’anells i d’arracades no n’has / dut mai; fins i tot, t’has desfet de / l’apèndix, en un gest d’espolsar-se la / superficialitat». Com un descàrrec foixià l’aparent senzillesa d’aquesta obra queda arrodonida amb el seu llenguatge acurat i versos que hi són veritables dards enverinats:

És penós matar-se d’alegria de bestreta,
quan arriba l’hora d’eixir; altrament,
fa la sensació que em treuen a passejar
per a abandonar-me, amb la satisfacció
de la faena ben feta.

Bé, és una manera de dir.

    Josep Vicent Cabrera Rovira (el Verger, la Marina Alta, País Valencià, Països Catalans, 1976) ha estudiat Filologia Catalana i actualment treballa de professor en l’ensenyament secundari. Ha fet feines de traductor i corrector; ha escrit ressenyes literàries en revistes de llibres i també ha participat en recitals de poesia. Ha guanyat el Premi de Poesia de Benissa, 2004, ha quedat finalista en el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia l’any 1998, amb l’obra inèdita L’aburgesament dels sentits, i en el Premi Marc Granell de Poesia d’Almussafes, l’any 2008, amb l’obra U. Ha publicat el poemari Els hòmens primer si és home i després les dones i al contrari. Setzevents, 2010. El podeu seguir al blog: http://versostriats.blogspot.com.

ENRIC SANÇ
19 de juny de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

1 comentari:

  1. Moltes gràcies per les teues paraules dels meus llibres. En llegir la ressenya he quedat molt corprés de la teua interpretació i de les arrels que pot tenir el llibre. Certament, en Foix, en Brossa, en Monzó, etc. hi tenen molt a veure.

    ResponElimina

Elogi del no-res