Josep Antoni Fluixà és, potser,
un dels poetes que poden passar més desapercebuts dins del petit cercle
literari valencià. Entre d’altres coses perquè, malgrat ser un molt bon poeta i
escriptor, ha endreçat la seua vida professional cap a la literatura infantil i
juvenil, la crítica literària i els textos de caràcter més didàctic i
pedagògic. Com si açò no fos res, dirigeix la Fundació Bromera, és mestre i un
complet agitador cultural. Nogensmenys, hi ha hagut de passar un bon
grapat d’anys i panys, des de l’any 1987, que va publicar el seu primer poemari Nàufrags
sens illa. «No us invocaré cap altre quefer / que traure-li bona punta a la
vida». Va ser el segon exemplar de la col·lecció bromera poesia, ara amb la seua nova obra, és el cent sis d’aquesta
mateixa col·lecció. Un llibre de poemes L’estel fugaç finalment publicat al número trenta-tres de la col·lecció de Bromera l'any 1999, l'any 2009, en edició no venal, publicà els seus primerencs poemes amb el títol Elegia i cant d'Alcúnia i altres poemes de joventut i
alguns dels seus poemes hi havien sigut antologats en diverses i reconegudes mostres
poètiques.
Fa
poques setmanes, però, vaig tindre la sort de poder ser-hi a la presentació del
nou poemari que ens regala Fluixà: Matèria
corporal. Va ser una presentació molt emotiva. Sobretot, els poemes dedicats
a la família, a les mares del dimarts... De fet, totes aquestes dedicatòries
són explicades pel mateix autor al final del llibre a les seues Notes i endreces.
Tota
la força de les unes amb les altres
és la força de tota la terra, de les entranyes,
que crida, rebel, contra l’adversitat,
contra l’injust destí d’una il·lusió
és la força de tota la terra, de les entranyes,
que crida, rebel, contra l’adversitat,
contra l’injust destí d’una il·lusió
En els seus poemes poden trobar-se
les característiques més pròpies i destacades: el vers de l’experiència, un
vocabulari amb to de conversa, una desmesurada bonhomia i una presa de consciència
del pas del temps, l’amor a la família, les amistats, el poble, els veïns, al
cap i a la fi, tot allò que embolcalla la terra que xafa el poeta durant un
llarg recorregut vital.
Escric
fragments, peces d’un sol mosaic
inacabat que és la meua petita
i única vida que us done, content,
per compartir una estima feliç
en cada vers o paraula que dic.
inacabat que és la meua petita
i única vida que us done, content,
per compartir una estima feliç
en cada vers o paraula que dic.
 |
| J. A. Fluixà per Alba Fluixà |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res