Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dijous, 24 d’abril de 2014

Matèria corporal

Josep Antoni Fluixà és, potser, un dels poetes que poden passar més desapercebuts dins del petit cercle literari valencià. Entre d’altres coses perquè, malgrat ser un molt bon poeta i escriptor, ha endreçat la seua vida professional cap a la literatura infantil i juvenil, la crítica literària i els textos de caràcter més didàctic i pedagògic. Com si açò no fos res, dirigeix la Fundació Bromera, és mestre i un complet agitador cultural. Nogensmenys, hi ha hagut de passar un bon grapat d’anys i panys, des de l’any 1987, que va publicar el seu primer poemari Nàufrags sens illa. «No us invocaré cap altre quefer / que traure-li bona punta a la vida». Va ser el segon exemplar de la col·lecció bromera poesia, ara amb la seua nova obra, és el cent sis d’aquesta mateixa col·lecció. Un llibre de poemes L’estel fugaç finalment publicat al número trenta-tres de la col·lecció de Bromera l'any 1999, l'any 2009, en edició no venal, publicà els seus primerencs poemes amb el títol Elegia i cant d'Alcúnia i altres poemes de joventut i alguns dels seus poemes hi havien sigut antologats en diverses i reconegudes mostres poètiques.


       Fa poques setmanes, però, vaig tindre la sort de poder ser-hi a la presentació del nou poemari que ens regala Fluixà: Matèria corporal. Va ser una presentació molt emotiva. Sobretot, els poemes dedicats a la família, a les mares del dimarts... De fet, totes aquestes dedicatòries són explicades pel mateix autor al final del llibre a les seues Notes i endreces.

Tota la força de les unes amb les altres
és la força de tota la terra, de les entranyes,
que crida, rebel, contra l’adversitat,
contra l’injust destí d’una il·lusió

   En els seus poemes poden trobar-se les característiques més pròpies i destacades: el vers de l’experiència, un vocabulari amb to de conversa, una desmesurada bonhomia i una presa de consciència del pas del temps, l’amor a la família, les amistats, el poble, els veïns, al cap i a la fi, tot allò que embolcalla la terra que xafa el poeta durant un llarg recorregut vital.

Escric fragments, peces d’un sol mosaic
inacabat que és la meua petita
i única vida que us done, content,
per compartir una estima feliç
en cada vers o paraula que dic.

J. A. Fluixà per Alba Fluixà    
     A l’últim, Fluixà perfila unes preocupacions compartides, una atmosfera comú a tots els mortals que fa penetrar dins de l’ànima del lector uns sentiments humans viscuts amb alegria, esperança i sempre amb un sentit positiu i d’amor vers el proïsme. La seua poesia traspua i respira una llum, una manera de viure i de contar les coses. «Escric els cants d’una gent que és a prop / fent el meu poble, coses que veig clar / i entenc com un riu o com una flor / per retornar el goig a la matèria / en cada vers o cos que visc i sóc». Ens mostra una persona tendra, imaginativa, amb gran cura per la forma i el contingut del llibre de poemes. Amb un tracte exquisit per la paraula, desplega el seu vitalisme cultural i el seu exquisit gust per la bona literatura i excel·lent bon fer. De manera que recomane la seua lectura per a tot aquell lector que desitge endinsar-se dins del univers poètic de la Matèria corporal del mestre Fluixà.

ENRIC SANÇ
23 d’abril de 2014


Article publicat a La Veu del País Valencià

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res