Pròleg d'Alexandre Navarro

Enric Sanç és un escriptor aquàtic per tres motius: per l’aigua de la seua mirada i per viure entre dos rius. Les seues passes escrites són vívides i àgils, un caminant expert d’aquells que a força d’interpretar els mapes sol portar-los tots als cap i en fabrica amb una velocitat i una solidesa de cartògraf espiritual. Tota una recomanació, per ser un assidu visitant del purgatori literari valencià, on les penes són grans i els pecadors una deliciosa multitud.

     Viu entre dos rius perquè si bé és edetà, és a dir, ha viscut al Camp de Túria la major part de la seua vida, a hores d’ara viu a la Ribera del Xúquer. Natural de València i criat a la Pobla de Vallbona, fundada pels cristians que eixien del poble islàmic de Benaguasil, per a viure a Carcaixent, bressol de la taronja. Del Túria al Xúquer, doncs, per a esdevindre un poeta sòlid, amb una relació d’amor profund per les paraules. Des que el conec, constate com és un home amb un arrelament i una creença profundes en allò que diem literatura; la viu, l’assaboreix i la treballa amb un entusiasme i una constància dignes. No és fàcil, doncs, trobar tanta veritat dins l’ofici, tan ingrat de vegades, de l’escriptura.

     El tercer motiu és el color dels seus ulls. Li escau bé allò que deia Verdaguer que de tant mirar el cel, els ulls li blavejaven. Sí, potser de mirar els cels, o les aigües, o tot plegat, que la seua mirada literària esdevé més elevada, més incisiva, del que estaríem acostumats. Algú que veu més enllà? Sí, és això. Aquella espurna gojosa que bóta dins un vers i incendia tot el significat, aquella metàfora absoluta que colpeja la porta i aquesta s’obre, aquell altre vers tan breu i tan cru que ens deixa un regust d’ametlles amargues i no podem seguir llegint, enverinats i consirosos.

     Potser el fet d’esperar a publicar quan la persona ja té una mica més de sediment vital, de soll literari assumit, ens desmenteix el fet de trobar ací l’obra d’un poeta jove. És el segon llibre que publica, però es tracta d’una obra que mostra una veu que sap què diu i què vol dir, quins camins ha trepitjat. Sense cap recança, s’endinsa en els viaranys de la desmitificació, de les realitats, del goig de viure –un tant hedonista, sempre coratjós– amb una alegria desimbolta on sap perfectament recuperar ressons del cançoner popular en ritmes i en girs lingüístics admirables. Es tracta d’una fresca i agraïble sensualitat, de vegades sobre l’exquisida forma del haiku, d’altres sobre un vers mil·limètricament mesurat. Una sensualitat que combina amb un to de proximitat a la terra, al país, a tot allò que ens fa ser poble i poble de veritat. No resulta fàcil, però. I Sanç ho aconsegueix amb elegància i amb una fertilitat poc comuna tot navegant per espais tan sovintejats com aquests. Ha sabut, doncs, combinar amb eficàcia diverses tradicions, estils i influències per a que emergira una veu plena i molt sòlida, poderosa en la seua elementalitat i senzillesa.

   Enric Sanç, amb un elegant moviment d’aquell que és més que pescador d’homes, pescador de vides, sap pouar de la millor tradició poètica –oriental i occidental, com si d’un divan goethià es tractara– per a presentar-nos aquesta obra, una obra de maduresa vital. Quin millor present, doncs, que aquest llibre? Sí, un escriptor aquàtic per la fluïdesa de la seua poesia, per la fertilitat que amara la seua lectura i per la visió, sempre més enllà, que la seua obra ofereix.

© del text: Enric Sanç

    editorial Germania, 2013

ALEXANDRE NAVARRO

7 de novembre de 2013