El conte del diumenge

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té el món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa.

Teodor LLORENTE

com olia la flor del taronger
com olia a la matinada.

Vicent Andrés ESTELLÉS

Com olia la flor del taronger!

Vet ací que en aquell temps que de la palla en feien fems els habitants cristians van fer engolir la majoria de les alqueries mores, enderrocades i convertides en zones de conreu. No els he dit mai però que la meua nissaga ve d'allà i el temps va formant les genealogies, com forma el bon vi.  Tanmateix, el poblament concentrat en viles de traçat ortogonal, de carrers rectes i perpendiculars s'adequava fil per randa a la tipologia cristiana. Les alqueries i horts foren parcel•lades i repartides entre els nous pobladors. En pocs anys el paisatge quedà completament desfigurat: les alqueries s’evaporaren xano-xano i les terres van ser rompudes com les caselles d'un vell sambori al carrer, una vegada desdibuixat el seu guix pel pas del temps. El regadiu estava constituït per una successió de petits masos dispersos, abastits per l'aigua de pous, sénies, fonts i ullals, directament vinculats a les alqueries, que en fondre’s van perdre el seu sentit.

Nogensmenys, uns segles més tard, allà vaig perdre jo també el discerniment. I és encara hui que quan recorde la seua imatge m'hi fonc. I han passat molts anys, han passat moltes coses... L'enyore com l'aigua del plugim quan s'acomiada del núvol per fer saó sota la terra erma. Pensàvem, féiem així madurar les coses. Xerràvem pels descosits, volíem volar junts, escriviure lletres sota la besllum de la lluna, córrer per l'arena de la mar, per nosaltres desconeguda... Ella volia ser la meua musa i jo el seu literat. Música i ritme. Paraula i silenci. Abella i flor. La boca i el seus llavis. El seu esguard d’arrop de xuclamel m’arribava fins al moll de l’os.

L'enamorament es va veure bruscament suspès, però, per una conjunció de calamitats d'efectes devastadors. Per tot arreu, l'encadenament de caresties, fams, i pestes assolava el camp i la ciutat, arruïnava les collites, paralitzava cors i delmava la població. La crisi sacsejava els fonaments del meu foll amor. Ítaca no era encara un món ple, ni un territori totalment exhaurit. Temps difícils. Ella morí. Àdhuc quasi un setanta per cent de la població era llauradora. Qui sembrava mala llavor, no llogaria collidor.  En aquestes condicions, no es podia ser un lletraferit qualsevol, sense musa i sobreviure al mateix temps. Malgrat haver-hi sofert l'insofrible. Pensat i fet: sembraria clar, si volia collir espés.

Necessitava caminar, ser lluny, reflexionar. Andarejava esmaperdut. Deixí allà les muntanyes una vall amena i fèrtil que contrastava amb l'aridesa d'altres terres poc apartades, que no hi podien gaudir de les aigües del riu. Aquest, després de recórrer vint llegües per entre muntanyes, clos sempre entre enclotades gorges, es quedava lliure a les rodalies del mas, començant des d'ací a fertilitzar els abundants camps i ribes que prosseguien fins arribar a la mar. Eren delicioses les tres primeres hores del seu nou curs, on es podia contemplar un encés paisatge i un cel atzur de cotó. El sòl era excel•lent, les aigües abundants, i temperada l'atmosfera. Després, el terreny era desigual i àrid, creixia amb abundància l'espart per aquells erms. Hi havia munts considerables conreats, especialment a les rodalies del mas, el qual a certa distància oferia a la vista com un bosc de moreres. De fet, al seu bell mig, els cultius de major tradició a la fèrtil vall i les seues proximitats havien sigut, a més dels cereals, la vinya, el garrofer i l'olivera. Més tard, una gran part de l'horta es trobava conreada per l'arrossar i per la morera, la ceba i el taronger. Tot d'un plegat, vingué en mi flairosa la flor de tarongina. No hi vaig poder fugir, ad hoc. El meu exili va ser interior i sense retorn.

Llavors, vaig decidir treballar el camp, deixí el conreu de les lletres per a les famílies cristianes, bisbes i altres nobles benestants. Així, coneguí l'excel•lència del sòl, i el llaurí amb cura i constància, assolí abundants fruits que augmentaven cada dia. Regularment agafava, mil cinc-centes lliures de seda, mil cinc-centes de blat, deu de fesols, vint de dacsa, vuitanta cànters de vi, dues-centes arroves d'oli i deu de garrofes, amb ajuda dels meus companys i veïns que acudien a tot estrop de jorn, sortosament. Després d’anys i panys, mai no em vaig casar ni coneguí d'altra dona. Angoixat per la culpa i la riada dels records a les nits d’ombres esvanides, encetava un enfilall de meditacions sobre la fugacitat de la vida, la incertesa del destí i la pèrdua de la meua estimada.

A hores d'ara, vell i esquifit, just adés del meu darrer alè recorde les enceses imatges: com tot allò que és més important passa de sobte. I mai no oblide el seu somriure, ni l'esguard penetrant-me, del seu últim orgasme. Ni aquella matinada quan féiem l'amor com dos joves bandits al mas primaveral. Ni d'un íntim secret: ja no érem infants, i com olia la flor del taronger!

ENRIC SANÇ
7 de març de de 2014

Conte publicat a Morvedre info: El conte del diumenge.