Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 19 de desembre de 2014

Els cossos oblidats

Oblidar un cos no ha de ser necessàriament un exercici frívol si qui ho intenta olora la fragilitat, escolta el silenci i ressegueix les seues petjades com si foren d'ell. Manel Garcia Grau, Vicent Andrés Estellés, Ponç Pons, Horaci, Gabriel Ferrater, Stephane Mallarmé, Joan Vinyoli, D.H, Lawrence, Ausiàs March, entre molts d'altres, ens acompanyen malgrat la distància, el temps, la vida i la mort. Comptat i debatut, mai no vaig tindre la sort de conèixer Salvador Iborra personalment, però al rellegir la seua obra és com si fóra amic meu, com si el coneguera de tota la vida. Tal vegada ens ha quedat alguna conversa pendent. Llegir, sembla, que de vegades té aquestes coses, que ni la mort pot obviar-les. Tanmateix, els poetes ja no moren abans dels quaranta anys. Excepte Salvador Iborra, que va morir quan en tenia trenta-tres, el 29 de setembre de 2011. «Un poeta medieval del segle XXI.», com el defineix el seu amic i també escriptor mallorquí Sebastià Bennassar.


    Amb poemes madurs, llargs, narratius i àgils com torrents de cadència, Els cossos oblidats són l'espill d'un poeta amb una veu pròpia amb influències dels millors escriptors de nostra literatura i d'ailleurs. Un jo líric dens, discursiu, estructurat amb un leit-motiv temàtic cívic i compromés. Amb un ús d'imatges, adjectius i versos com tirallongues i figures retòriques que provenen de diferents dominis sensorials. Un vers que sap on va, i en canvi ell ens diu amb el seu clàssic joc de paraules i contradiccions «i no deixe de caminar, no deixe de caminar sense una direcció clara». Jocs de paraules i contradiccions com en el poema Ciutat en diumenge:

Escric un poema que no pot ser escrit,
una hipòtesi que no podrà ser mai demostrada.
Em busque inútilment en la debilitat dels carrers,
passege per les interrogacions inexplicables
del fred humit a les cinc de la matinada.
Cante una cançó per a qui no li agrada la música,
i tinc una cicatriu de solitud als llavis.
Sense il·lusió però, isc de casa
i baixe sense llibertat per l’escala
volguera despullar-me però no tinc roba
i m’amaneix de nit amb una llum desacostumada
i tot l’hivern que cap només darrere una paraula
s’escriu amb un nom subterrani en una ciutat cansada.

    Trenta-vuit poemes introduïts pel Poema del retorn en tres parts i els trenta-set següents que composen el poemari. Tota una declaració d’intencions i àugur: «he tornat, he tornat al full en blanc boirós, a vosaltres», «i el destí ens ensenyà que la vida no fou precisament definitiva», «el silenci entre nosaltres decididament no calma» «La nit m’ha entrat per la sang, tinc la sang plena de nit». Iborra usa en aquest poemari el vers lliure gairebé aproximat a la prosa poètica o poesia en prosa, narrativa com deiem, on ens parla dels temes clàssics de la literatura, l’amor, la dona, l’erotisme, la mort i «del que som, del mal govern de la nostra història». I com no de la nostra València amb el seu «batre d’ales impossible» d’aquesta ciutat «irrevocable», «incrèdula on habiten malalts incurables». I com en un diàleg entre escriptor i lector, us deixe amb l’atenta lectura del seu poemari, novament, d’emocions salvatges perquè amb «l’hàbit d’enriquir-se, em ve aquesta nit la necessitat d’escriure». I perquè si no ho fem nosaltres, qui ho faria?


    Salvador Iborra (València, 1978-Barcelona, 2011) un poeta que prometia moltíssim, una bellíssima persona per a tot aquell qui va tindre l’ocasió de conèixer-lo, un amic de tot aquell qui li estenia la mà, un enemic de les injustícies. Va guanyar algun premi de cartes d’amor al Batxillerat, el premi Joan Fuster d’Assaig per Estudiants de Secundària (1995) i una menció en els premis Solstici de Manises. Va pùblicar Un llençol per embrutar (Viena. Barcelona, 2003), Les entranyes del foc (Ajuntament d’Arenys d’Amunt, 2005) obtenint el premi Domènec Perramon de poesia i Els cossos oblidats (Onada Edicions. Benicarló, 2009). Va guanyar els premis de poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, 2009, amb aquesta obra.

ENRIC SANÇ
19 de desembre de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

dimarts, 18 de novembre de 2014

Demà no és mai

Francesc Garriga Barata és un august poeta sabadellenc, dissortadament i pràctica, desconegut per al públic valencià en general. Així com ho és, també per dissort, el magnífic poeta Antoni Ferrer i Perales entre el món poètic i jovent català. En comparació, amb gaire cap possibilitat d'errada, l'Antoni Ferrer és un dels màxims exponents de la millor poesia catalana feta al País Valencià en aquestes darreres dècades. Francesc Garriga és un mestre de poetes. En termes exclusivament cristians, trobe que és un veritable pecat, com sovint encara passa avui en dia al segle XXI, que existesca aquest desconeixement profund dels autors literaris entre els territoris que compartim una mateixa llengua. Potser, mai no hem estat tan units per l'avanç en els mitjans de transport com per les xarxes socials d'Internet, però. Altrament, el darrer mes he tingut el fat de ser-hi a Barcelona i ser espectador i, fins i tot, partícip d'alguns recitals i presentacions poètiques. Allà he pogut comprovar aquest desconeixement entre grans poetes catalans i valencians per a un públic lector voraç, assidu a actes poètics i coratjós en fer de la poesia una espècie de modus operandi de vida. De tota manera, aquesta xamba que de vegades em guia, m'ha fet faust per conèixer l'obra i la persona de Francesc Garriga: Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014. Epíleg Condició de Paraula de Marc Romera. Col·lecció Ossos de Sol/06. AdiA Edicions. Mallorca, 2014. Amb una acurada selecció dels poemes antologats per part de Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona i un CD amb poemes dits pel propi Garriga amb gravació i so de Betma Janer.


    En Demà no és mai trobem una poesia vitalista. Garriga és un poeta que canta el propi ésser en aquesta selecció dels seus llibres editats que recull l'antologia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostrem somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i Poemes inèdits. Llavores, 87 poemes dividits en 12 llibres més l'apartat de poemes inèdits. La inspiració, doncs, de tota una poesia amb tota una vida garriguista. Una obra enlluernadora, unitària. Com escrivia el poeta Joan Navarro al Portal de la seua  Tria personal 1973-1987: «Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema». O com al poema Cronos de Ferrer «Car el temps, per igual, dóna vida al desig i el devora». Un numen creatiu, progressiu, simbolista, que creua una mirada sarcàstica de la pròpia vida i dels éssers humans «llanceu la brúixola, poetes, / no marca sempre el nord». Amb una veu molt pròpia i personal, encara que alguns poemes recorden el gran Estellés per contingut, forma i ús de les minúscules, Garriga reescriu els poemes com en una novel·la sentida, subjectiva i universal alhora: «jo que he viscut tants anys / empresonat en dogmes, / no em sé prou lliure encara / i em mou a pietat l'escarceller». Tot d'una, serà la humilitat de la minúscula la grandesa dels poetes? L'alquímia de les lletres? «i un mot bastaria a resoldre-ho!». Aquesta, potser, és la grandesa dels savis. Amb una poesia breu, amb versos quotidians i imatges colpidores en aparença de manera senzilla podem trobar una de les millors poesies catalanes del moment: «fa ja mil anys que vinc». Els temes que abasteix Garriga són, com no podria ser d'altra manera, el pas del temps: «no cal tenir cap presa, / som víctima i botxí en el bosc dels contes», el silenci «de tot i un fred sempre», la paraula que «ens aïlla de nosaltres mateixos» i el sentit de la vida que «reviu amb la claror del dia nou». Com diu Marc Granell «Mentre camines o mires / tu ets el camí, els temps les passes». I, «la mort vetllant la nostra quietud», com en un dels poemes de Tornar és lluny de Garriga:

cal encarar la mort amb un somriure,
vam oblidar-ho en néixer.
sempre hem penjat del fil de l'alegria
d'un cap a l'altre, fràgil, mentidera.

el goig avui és poder escriure, encara,
vestir-te amb les paraules
d'allò que més estimes,
pautar la solitud,
fer somriure les ombres.

per no anar nu.

i per poder-te presentar,
tan ruc com ets
al joc final del dubte i la certesa.

per perdre o per guanyar, que el joc és joc.

    A la meua curta trajectòria poètica, fins el moment, dividiria els poetes en dues classes ben bé diferenciades: els savis i els necis. Entre els savis inclouria evidentment Francesc Garriga i Antoni Ferrer. Grans escriptors, persones humils, mestres plens de saviesa i bellesa acumulades durant la seua experiència vital i literària (si de cas no és una mateixa cosa la vida i la literatura?) que comparteixen de manera altruista. Els necis? No hi caben en aquesta ressenya. Fet i fet, aquest llibre és un regal, una oportunitat en forma de present per retrobar-nos amb totes les passes del poeta, i tastar el millor d'ell. Un recull benvingut, un rescat arqueològic d'exemplars, fins i tot exhaurits, dels primers títols del seu autor. Un poemari que convida a veure més enllà perquè malgrat el temps: «m'empeny encara avui / la set més impossible». Corprès, però si de cas, que ens salve el poema o l'honestedat de poetes com Francesc Garriga, «i que els ahirs més tèrbols / sempre han vetllat amb mi».


    Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932). Ha estat un agitador cultural, mestre de poesia i poeta present en diferents mitjans de comunicació locals de Catalunya. Ha dirigit la revista d'art FMR. Entre la seua obra trobem, entre d'altres: Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (Premi Cavall Verd 2012) i Tornar és lluny (Premi Carles Riba 2013).

ENRIC SANÇ
18 de novembre de 2014
Ressenya publicada a La Veu del País Valencià.

divendres, 17 d’octubre de 2014

La terra interior i altres poemes

La terra interior i altres poemes és un recull poètic de Vicent Berenguer, refet amb cura per ell mateix. Amb pròleg de D. Sam Abrams, s’hi compon de quatre parts escrites entre els anys 1989 i 2008: La terra interior (1989), Imitació de la soledat (1990), L’home no confia en la ciutat (1996) i Altres poemes (1996-2008). Segons Abrams la producció lírica de Berenguer conté «una unitat formal i estilística que es caracteritza per la síntesi harmoniosa entre tradició i modernitat, la precisió lèxica, la subtilesa intel·lectual, l’aparent senzillesa expressiva, el domini perfecte de l’emotivitat, la dosificació immillorable dels silencis textuals, la varietat dels registres (poemes breus i llargs, poemes en vers clàssic i vers lliure, poemes en prosa i proses poètiques), la sensualitat i la sensorialitat, l’autenticitat, les modulacions tonals de la veu poètica, el do de la musicalitat, el talent per la creació d’imatges, metàfores i símbols, etc». I encara, Jordi Valls escriu, a títol personal «destaco l’evolució del poeta intimista, suggerent i simbòlic, al Berenguer expressionista, crític, incisiu, agut i lúcid, i amb quina capacitat fa la transició sense desmerèixer l’honesta i personal manera de mirar».


    Entre tant de merescut afalac, hom que acaba d’arribar com aquell qui diu per aquestes terres interiors tan sols li resta que gaudir de la lectura moderna, íntima i amorosa que ens ofereix Berenguer. Un poeta bucòlic, a la manera de Virgili o no, com Valls interpreta de la seua lectura del pròleg d’Abrams; perquè la poètica de Berenguer pertany no tan sols a la vida i ocupació dels pastors, sinó que la seua mirada va molt més enllà, car com ja ens avançava Josep Palomero a Bengales en la fosca, antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997: Berenguer «investigà a fons sobre les diverses formes d’expressió poètica. Al costat de referències a l’amor i a la sensualitat, mostrà amb un llenguatge sumptuós una percepció desintegradora de la realitat [...] tot això enunciat amb un harmoniós acoblament entre l’expressió lírica i la meditació elegíaca». Comptat i debatut, Francesc Calafat a Camp de mines, poesia catalana del País Valencià 1980-1990, conclou: «Berenguer sens dubte és un dels poetes que més curiositat ha demostrat per indagar en distintes formes poètiques i extraure’n la màxima rendibilitat al seu llenguatge».

    Amb un llenguatge ric, un to irreal i quotidià, amb ironia per relativitzar la realitat i el llenguatge. A La terra interior fila prim entre el vers i la prosa, construint, amb paraules d’Enric Sòria «una elegia serena, distanciada, a voltes astutament irònica, d’una sorprenent capacitat evocadora». Doncs així la seua poesia esdevé sensible on els seues escrits són fotografies reflexives dels instants del jo líric. Elabora imatges suggeridores i denses, farcides de matisos amb una poesia personal, molt senzilla i acurada alhora. El paisatge, el temps i el record són altres temes recurrents de Berenguer. El postsimbolisme que podem trobar-hi entre els seus versos crea un món per a seduir el lector, subtilment. Així, l’obra del poeta gira en tres eixos fonamentals: la realitat que li envolta, el coneixement de l’altri i el propi coneixement d’ell mateix. Perquè com escrigué Ezra Pound, i recorda Abrams al pròleg, les paraules de la poesia «estan carregades de sentit». Uns mots que hi són reflex de la intel·ligència del cor.

Abans de tindre un nom
Cada un de nosaltres,
Ell ja era i no era,
Buscava
La suma dels instants harmoniosos
Posseïts
                        per a oblidar-los
I tornar-hi.

Tendríssim Don Juan meu,
Animal que derroca el temps.


Vicent Berenguer (Banyeres de Mariola, 1955) és poeta, traductor i editor valencià. El 1986 creà la col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra» que a partir de 1997 s’integra a l’Editorial Denes. Ha col·laborat en revistes com El Temps, Reduccions i Caràcters, entre d’altres. Ha traduït del portugués a escriptors com Eugénio de Andrade. Ha estat seleccionat en antologies. És membre del PEN català i participa en la revista comarcal de l’Alcoià Barcella. Obres de poesia: Guants de macam (Ed. del Cingle, València, 1985), Carmí vora els llavis (Ed. del Cingle, València, 1986, Dalila (La forest d’Arana, València, 1987), La terra interior (Denes, València, 1989), Imitació de la soledat (U. Stabile, València, 1990), L’home no confia en la ciutat (Bromera, Alzira, 1996) i La terra interior i altres poemes (Denes, València, 2011). Obra de teatre: La llegenda del drac i la princesa (Alzira, 1997), amb la col·laboració de Jordi Garcia Vilar. I les obres de traduccions: Eugénio de Andrade, Matèria solar, 1987, Eugénio de Andrade, Encontre amb Fernando Pessoa, 1988, Jorge Sousa Braga, Poemes, Rubem Fonseca, El cas Morel, Alzira 1994, Xosé-María Díez Castro, Nimbes, 1997. Ha merescut els següents premis i reconeixements: Amadeu Oller de poesia (1983), Vila d’Alaquàs (1983), Senyoriu d’Ausiàs March (1985) i el Roís de Corella, dels Premis Ciutat de València (1989).

ENRIC SANÇ
17 d'octubre de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià

dijous, 18 de setembre de 2014

Els haikai de la sendera

Com deia Arthur Terry «qualsevol poema autèntic consisteix en unes estructures imaginatives que depenen simultàniament de la col·locació exacta de mots i de sons dins un context molt precís, i de les relacions més àmplies de sensacions i conceptes que determinen el conjunt del poema». A més, el poeta cal que estiga constituït per una elevada sensibilitat i una bona dosi d'amor propi. Gracel Meneu assoleix, tots plegats, aquests ingredients en la seua òpera prima Els haikai de la sendera. Un excel·lent pròleg de Salvador Jàfer acompanya l'obra junt a les fotografies, a peu de cada poema, pròpies d'ella i de Michael Gutman, Pedro Pablo Hernández i Fernanda Mayrinck. I una citació de Montse Anfruns: «Absent als murmuris de tantes veus parlaires / compta, d'una en una, les flors del gessamí.», a qui li dedica aquest llibre de poesies. Escriu Jàfer a la introducció del llibre: «Cada haiku duu un títol que el sintetitza i una imatge que l'il·lumina. Si, a més, hi afegim la veu del recitat, la música i el moviment de la dansa, tenim les claus per a una conjunció de l'experiència artística com a representació poètica total.»


  El haikú o haikai és una composició anisosil·làbica breu, conformada per versos femenins i, majoritàriament, blancs. D'origen japonès -però força conreats en la poesia occidental-. Composicions que cerquen la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l'instant, a través de la suggestió, tenen, en conseqüència, un fort contingut líric. El haikú, doncs, és una composició limitada a tres versos curts -un d'ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és 4(+1) 6(+1) 4(+1). Emperò com escrivia el poeta Enric Casasses: «Els tres versos de l'haikú, la famosa estrofa japonesa de disset síl·labes, sí però, què vol dir disset síl·labes en japonès?, pesa igual que aquí una síl·laba d'allà?, no serà que en japonès totes les síl·labes són tòniques? O simplement que és que ells no tenen síl·labes mig mudes? L'haikú se sol presentar com la suma ideal de 5+7+5=17 ... Això que se'n diu vers, japonès o no, és una jugada del buf del parlar, i aquestes mides de cinc i de set síl·labes són unitats gairebé naturals de la respiració, de les més corrents i freqüents de la parla que es parla, al Japó ho saben tots els nens. Un vers de menys de vuit síl·labes ja és curt, o sigui que s'ha de dir que l'haikú va així, un vers molt curt, un vers curt i un vers molt curt...»

    Fet i fet, Meneu ens regala quaranta-cinc bells poemes breus de tres versos relacionats amb l'amor a la natura. La poeta intenta descriure'ns el plaer que experimenta en recórrer el camí de sa casa a ca sa mare des del formós indret on resideix a Benavites (Vall de Segó, País Valencià). L'impressiona quelcom íntim, omplir-se dels detalls i dels instants fugissers d'aquest recorregut, cada dia i nit igual, cada dia i nit diferent. En veure canviar el paisatge, la satisfacció de les percepcions amb certa necessitat de renovació. El jo poètic es mimetitza amb la sendera, arribant a ser un mateix ésser viu, que camina, respira, sent, i al cap i a la fi: dansa. Dansa amb els mots i amb tot allò que l'embolcalla.

Ets illa, dona
d'onetes desitjoses.
Pluja envejosa!

Seràs com fulla
caiguda a la tardor.
Ai, passatgera.

    El proper dissabte, 4 d'octubre tindré la sort de presentar la seua obra a Betxí, junt a ella mateixa i el regidor de Cultura, en un lloc emblemàtic per a Meneu i la seua família que de ben segur li farà moltíssima il·lusió. Ni cal dir que us esperem: no us podeu perdre la posada en escena d'Els haikai de la sendera amb música i dansa. L'entrada gratuïta i l'espectacle és molt més que recomanable. Un llibre per a gaudir de l'art i dels sentits: Els haikai de la sendera. Editorial Germania. Alzira, 2014. El podeu aconseguir entre d'altres llocs a la Llibreria Tres i Quatre del CCC Octubre, al bell mig de nostre cap i casal.


    Gracel Meneu i Berenguer (València, 1960) és escriptora, ballarina i coreògrafa de professió. Una de les protagonistes del moviment emergent de la dansa contemporània al llarg dels anys 80. Becada amb el J.W. Fulbright a Nova York, 1983. Directora artística de la companyia Vianants Dansa dels anys 1984 a 1995. Obtingué el Premi de la Generalitat Valenciana a la millor direcció coreogràfica, 1995. Actualment, a més d'escriure, exerceix com a professora titular de dansa contemporània al Conservatori Professional de Dansa de València.

ENRIC SANÇ
17 de setembre de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

divendres, 29 d’agost de 2014

Decàleg del bon crític

1. La finalitat de la crítica és discernir el bell del no-bell indicant les causes de cada un.

2. Cal que el crític es procure un gust exquisit.

3. Cal, també, que tinga un ple coneixement de la societat en la que ha viscut l'autor: l'estat de la cultura, els prejudicis, les opinions, etcètera.

4. Cal que es lleve de sobre tot el seu afecte d'amor envers l'autor i d'aversió contra ell.

5. Cal no confondre la crítica de l'obra amb la crítica de l'autor.

6. És important que el crític no gose proferir un judici sobre una matèria en la qual no estiga gaire versat. Més enllà, no podria percebre la perfecció o la imperfecció de l'obra.

7. És també important que no siga arrossegat fàcilment pel judici d'altres crítics.

8. La funció del crític és no pas embellir l'obra, ni tampoc enfonsar-la, sinó emetre'n un judici.

9. Cal que el crític dissimule benignament aquelles faltes que s'han esmunyit a causa de la fragilitat humana o de la imperfecció de la matèria. En efecte, l'execució en les obres humanes mai no ateny tota la perfecció de la idea.

10. Cal que lloe moderament, i argüesca amb més moderació. Perquè l'excés indica un apassionament; i la passió provoca la desconfiança.


La bellesa és la perfecció mateixa de les coses en la mesura que delecta l'esperit del qui la contempla. Afí al bell és el sublim. Altrament, el sublim és l'enorme grandesa d'un objecte o d'un fet bell, que la ment a penes pot atènyer. Hi ha tantes menes de bellesa com menes de perfeccions en les coses. En l'artista perfecte són requerides tres facultats: geni, gust i habilitat. El geni gairebé únicament és originari de la naturalesa; tanmateix, es desenvolupa amb l'educació, l'estudi i la diligència. El gust es conrea contemplant les coses de la naturalesa o les més belles de les arts. L'habilitat, finalment, s'obté mitjançant els exquisits preceptes de les arts, i sobretot amb l'exercici assidu.

ENRIC SANÇ
29 d'agost de 2014

(Estret de: L'art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Jaume Medina. Ed. Proa. Biblioteca Literària Estudis. Barcelona, 2000.)




dilluns, 18 d’agost de 2014

El costum dels crepuscles

«El costum dels crepuscles és la mirada fixa sobre els instants quotidians, la contemplació de tot allò que canvia d'una manera lenta, minúscula, invisible: estats d'ànim al bell mig de la solitud. És com beure a glops lents el silenci quan roman als braços de l'atzur romput del crepuscle. És la poesia de la serenitat, la calma d'anar i vindre al poema amb l'esguard nu i rebre els seus esguits de vida secreta. És escoltar la veu que ens rondina a dintre». Fet i fet, una florida poesia com la dels trobadors i el dolce stil novo: fenòmens de l'alta literatura humanística. Amb un caràcter intel·lectual d'alta volada, l'ús regular de metàfores i simbolismes, com del doble sentit de les paraules. Allò que hom exhorta és el paisatge dels versos pintats que tenim davant dels ulls. Com Petrarca, el jo líric es plany del fet que els homes no són capaços de quedar-se sols amb si mateixos, acceptar la vida terrenal, la reflexió al desert de les idees o la solitud a la muntanya de les oliveres. El poema mata amb la mirada, els seus secrets es revelen quan les ombres s'esvaeixen i el seu color i textura roman en el full de totes les coses. «L'abundància d'erudició no sempre es troba en un cor modest, i sovint hi ha una gran disputa entre les paraules i el pensament, entre la teoria i la manera de viure». Cal delectar-se amb l'enrenou del silenci dels seus versos, deixar-se portar pel vent i la tempesta, gaudint del seu flaire primaveral, o de qualsevol altra època de l'any: l'estiu, l'hivern o la tardor. Cercant ocells d'aigua, una illa retrobada o aquest costum dels crepuscles.


    «La trajectòria literària de Mari Carmen Sáez és una de les més solides i suggeridores que s'ha produït a casa nostra els últims vint anys. [...] Naturalesa i somni recorren aquests versos que ens arriben des de la maduresa d'una veu que ha sabut, que sap, fer-nos veure la realitat des del cant més pur, més humà». Hom pot llegir aquestes sinceres paraules del mestre literat Marc Granell en el pròleg, escrit per ell, del llibre de poesies El costum dels crepuscles de Mari Carmen Sáez publicat per l'Editorial Germania en la seua col·lecció Plaerdemavida. «La seua poesia és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. La veu poètica es queixa de la realitat, del món que l'envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai possible per a viure una vida molt més feliç. Hi predomina, per tant, el desig de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica ha trobat en les paraules i la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava». Rere aqueixes paraules del pròleg del poeta, mestre i agitador cultural Josep Antoni Fluixà, s'hi amaguen els secrets que podem trobar en el seu darrere poemari, aprés la seua Illa retrobada, publicada en Onada Edicions i mereixedora del 13è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009.


    El costum dels crepuscles és un poemari estructurat en quatre parts: «Si em parles del vent», «Mots que desfan l'alba», «Primer record» i «Vidres de l'oblit». Amb cinquanta bells poemes amb què Sáez ens obsequia amb la profunditat de l'experiència, les pèrdues i l'anhel impossible del desig. Que amb imatges belles i colpidores alhora, dialoga amb el lector en l'instant, des del somni i l'enyorança. Hi trobem també quatre citacions, a l'inici de cada part: Antoni Ferrer, Gabriela Mistral, Maria Beneyto i Anna Montero. Les quals introdueixen cada part amb sinceritat i certitud. Amb un grau suprem d'expressivitat semàntica i figurada, hom troba entre els versos de la poeta una original obra d'art amb música i lletra on s'entrellacen les paraules, les comparacions i les analogies de les idees. Sáez cerca la transparència en la dificultat, com una missió poètica de copsar la idea platònica: una veritat i una bellesa aristotèlicament universals. Un camí per a assolir el diví de l'escriptura. Una consciència artística, estilitzada i prescriptiva de la realitat. Apuntant cap a la intemporalitat i el més pur llenguatge dels sentiments. Com hom pot oir Novalis «El món ha de fer-se romàntic per a tornar a trobar el seu sentit originari». Doncs Sáez cerca, des del meu parer, eixe buit irracional, la recerca romàntica, l'infinit i canta, ara i ací, el seu anhel insatisfet, entregant-se a l'imperi de la lírica, seduint l'expressió del somni front al món objectiu.

S'obrin els meus ulls i el que veig
em travessa amb gel els ossos.
I és que tinc un somni arrelat
que va creixent a colp d'onades,
coral ferit a la boca.

Si puc acaronar-lo en silenci
farà tremolar l'essència del dia.

Plou des de les acaballes
d'una mar freda i constant.
Ja sóc una carícia d'arena
caiguda davant del foc.

Mari Carmen Sáez (Millares, La Canal de Navarrés, València) és una escriptora en valencià i castellà, i actriu. A Almussafes (la Ribera Baixa) coordina el grup d'animació cultural Grup Poètic Argila de l'Aire. Participa en activitats al voltant de l'animació lectora, recitals de poesia, teatre i contacontes. És professora de teatre de l'Aula Infantil de Teatre de la Societat Coral El Micalet de València. Col·labora setmanalment al diari El Punt Avui amb la secció «La remor del vent». Ha publicat poesia, narrativa infantil i juvenil, ha estat guanyadora de diversos certàmens i premis literaris, i ha estat antologada en diverses publicacions.


ENRIC SANÇ
18 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

diumenge, 17 d’agost de 2014

Tard o d'hora

Tard o d'hora, immediatament o en un temps llunyà; s'hi diu per indicar que una cosa esdevé sense fallar, siga dins d'un breu espai de temps, o siga dins d'un temps més llarg. Tal i com, en paraules de Baudelaire en una introducció sobre la poètica d'Edgar Allan Poe sentenciava: «L'home civilitzat inventa l'anomenada filosofia del progrés per a oferir-se un consol en la seua abdicació i la seua decadència; mentre que l'home salvatge, que com marit és temut i respectat, com guerrer està obligat al coratge i se sent poeta en les hores de la melangia, quan el sol de ponent s'inclina a cantar els avantpassats i l'ahir, s'apropa als llindars de l'ideal fins a la seua vora». L'intel·lecte pur, doncs, aspira a la veritat, el bon gust ens decanta cap a la bellesa; el sentit moral ens mostra el deure. N'és quelcom de profund, de llampada com el somni, enigmàtic i perfecte com el cristall. Com quan un poema exquisit fa brollar llàgrimes dels ulls, per la seua bellesa pura i formal. Tanmateix, cal no oblidar que el ritme és necessari per al desenvolupament de la idea de bellesa: el fi més alt i noble i del poema.


    De primer antuvi, Marc Granell, el poeta oprimit del sistema, organitza el seu discurs poètic amb una estètica magistral. Una poesia sorgida de l'expressió i l'emoció. Granell en aquest llibre de poesies Tard o d'hora, i a la seua obra general, tracta de reflectir la fragilitat i l'efímer de la condició humana. Un dels lletraferits essencials i corprenedors de la poesia catalana actual, l'obra del poeta valencià és d'obligatòria lectura per a tot aquell agosarat que vulga endinsar-se en el parany de la poesia. Com afirmava Josep Iborra Granell cerca «la temptativa d'una poesia metafísica que canta l'exili del cos i la nostàlgia infinita del ser». Una poesia sense embulls retòrics que deixa una empremta profunda «que no era només l'abillament formal sinó també l'univers que dibuixava, el món al qual remetia o, si voleu, la mirada que anunciava i projectava sobre aquest món. [...] Proposar al lector un conjunt de poemes com a materials per a meditar la mort, és com oferir-li un manual on trobarà les veritats més elementals sobre la seua condició finita i sobre la necessitat d'assumir –reflexionar, si més no- el fet mateix de la seua desaparició.», escrivia l'escriptor de Godella, Vicent Alonso, en les seues Notes sobre la poesia de Marc Granell incloses en la Poesia Reunida 1976-1999 en la col·lecció de poesia Edicions de la guerra, publicada també a l'Editorial Denes. Així, resseguint els encertats mots d'Alonso el llarg camí del poeta Granell en té d'un doble suggeriment: el del coneixement poètic i el de la vida.


    Quaranta-vuit poemes breus, concisos i mestrívolament madurats, dividits en cinc apartats: «Poemes del caminant», «Galeria», «Mentre el camí», «In memoriam» i «Quadern del camp». Amb un llenguatge senzill i acurat alhora, Granell fuig d'omplir els seus poemes d'excessives garlandes: citacions i metaliteratures per obrir un camí net i il·luminat al seu lector. Des del naixement del dia a la tardor transcorre la innocència en una mar callada on al seu balneari «El temps no fa trampes / ni concedeix treves, / no admet suborns». Passem el capvespre a l'illa de la felicitat «Instant pur / que el desig / recorda». Mentre apareix, sobtat, i «En el buit, / la mirada». Així, arriba la mort de la nit i el seu prec al cementeri: «Quin doll d'estrelles!». Ja a la galeria hi trobem que «Els expulsats de la societat formen / una societat encara més gran». Una vesprada de juny un somriure elogia la quietud, mentre mira Antoni Miró en homenatge, Granell canta: «Els poetes són els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra». Qui accepta aquesta ironia no ha entès Hölderlin ni el valor intrínsec de la poesia, la seua natura essencial, perquè: « ...el que dura, ho funden els poetes». Tan útils, llavors, com imprescindibles. Entre desigs i altres desapareguts anem fent camí, que mai no se sap: «L'únic cert és / que quan l'acabes, / tard o d'hora, no serà / qui l'acabe ja el mateix / que aquell que el va començar». Com ja sabíem, n'és cada lector qui reescriu i reinterpreta el poema amb la seua nova lectura. Entre els camins de la vida conclou el bell poemari de Granell entre homenatges i versos de dolor: Agustí Centelles, Ossip Mandelxtam, Iannis Ritsos, Cristina Piris, Antonio Machado, el Mediterrani, Ovidi Montllor, Louis MacNeice, Josep Llúis Roig, Felipe Juaristi, la seua dona Anna, el seu germà Manuel i el Silenci: «que res no és etern ni res no torna / a ser que fou quan l'estiu ho era».

SEMBLA etern el camí
com ens sembla la vida,
mentre vivim,
eterna.

De sobte, però,
s'obri als peus
un abisme.

I es fa tot oblit.

Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia i va participar activament en l'esclat cultural i literari dels anys 70 a València. Amb altres escriptors de la seua generació fundà la revista Cairell, que significà un punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no tan sols escriu i publica poesia durant els anys 70 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors. Els primers llibres veuen la llum a les darreries dels anys 70, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu(1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seua poesia estarà també present a les antologies de l'època, com ara La nova poesia catalana. Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna(1998), Corrent de fons (1999), Matèria d'ombra (1999). A l'any 2000 publica la seua poesia completa fins al moment en Poesia reunida 1976-1999, i després segueix publicant amb regularitat amb els títols El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. Ha dirigit nombroses col·leccions poètiques, com Gregal Poesia. Ha estat traduït a diverses llengües i ell mateix ha fet versions d'escriptors europeus. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

ENRIC SANÇ
17 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Geografies de l'oblit

«Se'n podria dir d'una antologia personal, però és més que un simple recull. Els poemes estan articulats i ordenats no amb criteris cronològics, sinó segons la seua funció i situació en aquestes "geografies de l'oblit". Assenyalen un itinerari interior, poètic i vital, sempre al voltant del subjecte líric: arranquen de la més estricta proximitat, segueixen amb la declarada presència de l'altre –que ja començava a manifestar-se en els primers versos- i conflueixen en els apunts finals per a un autoretrat. El volum està format tant per poemes publicats en llibres anteriors com per poemes inèdits i altres reescrits o reconvertits.», ens confessa el propi Jaume Pérez Montaner en la contraportada del seu llibre de poemes. Militant cultural, ric en versos, evocador  d'influències clàssiques i modernes, crític literari, professor adient, poeta lúcid situat al bell mig de la més àmplia tradició europea i nord-americana, i sobretot una gran persona, familiar i amic.


    Geografies de l'oblit és un llibre dividit en tres parts: «Açò. Els torniols del record», «Això. Les paraules del mar» i «Dotze apunts per a un autoretrat». Casualitat o causalitat, el llibre conté algunes il·lustracions d'Elsa Pérez Robles, la filla de Pérez Montaner, com la portada d'altre gran de nostres lletres «isolat» en la seua cabana de Sa figuera Verda a la seua illa menorquina, Ponç Pons, en el seu El rastre blau de les formigues. On ja s'hi esmentava en la seua ressenya publicada l'1 d'agost en aquest mateix blog i en La Veu del País Valencià, la portada del seu llibre també està il·lustrada pel seu fill, Llorenç Pons Moll. Com Pérez Montaner citava a Harold Bloom en la seua introducció de l'assaig de Dominic Keown Sobre la poesia catalana contemporània: «un poema remet necessàriament a un altre poema, de la mateixa manera que un fill remet necessàriament al seu pare». Hi ha, però, moltes més coincidències entre ells dos: per resumir-ho breument; la seua saviesa i clarividència, la seua humilitat i grandesa, i el seu ferm compromís i amor per les lletres i nostra terra, llengua i cultura: «I mosseguem com un tros de llimona / aquesta terra amarga com la fel.»

I qui ens podrà ajudar després de tot?
deies die stimme der vernunft ist leise
i persistent, but always too late;
viatger per inhòspites contrades
amb el cos desmembrat i fugitiu,
cofinat entre murs d'odi i cement,
eixiries per les portes oblidades;
allò que es deia pels racons tindria
el seu degut ressò: no cal que lluites
a no ser per creuar noves fronteres
ni que t'alces des d'un somni too late,
gairebé tan profund com el poema.
El pèndul en el centre de les hores,
i encara dibuixaves en la cendra
l'íntim sentit que governa el teu jo.

    Cada poema de Pérez Montaner és una cèl·lula lírica com diria Foix, que conté alhora el pensament i el sentiment de l'obra del poeta, com l'espill on cada escriptor novell s'hauria de veure el seu reflex il·luminat. Els seus versos esdevenen instants i revelacions poètiques. Un silenci de recerca i de coneixença concís i aclaridor un dia clar de plena llibertat al costat de la fosca nit engarjolada que ens habita en aquesta realitat, sovint, soferta i combregada. Un jo líric que no deixa res a l'atzar. Amb ritme musical, decasíl·labs perfectament construïts, parasíl·labs ben mesurats o petits poemes per gaudir l'instant de la seua atenta lectura. «La poesia remet a la poesia i és en el poema com a intertext on cal buscar el sentit creatiu de la lectura poètica». Entre les excel·lents imatges i els inversemblants versos que Pérez Montaner ens regala, també hi podem trobar les citacions d'algunes de les seues lectures,  literats principals i amb dedicatòries incloses: Josep Palàcios, Roberto Bolaño, Stephane Mallarmé, E. E. Cummings, Maria Mercè-Marçal, Eugenio Montale, Ernesto Guerra da Cal, J. V. Foix, Wallace Stevens, Manuel Moreno Jimeno, Miquel Martí i Pol, Ramon Guillem, Umberto Saba, Janis Joplin, Eusebi Morales, Charles Baudelaire, Montserrat Bayà, i com no el gran i tantes vegades per ell estudiat i ressenyat, Vicent Andrés Estellés. Possiblement Pérez Montaner siga, avui en dia, la persona que més sàpiga sobre nostre Estellés.


    Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) és autor dels poemaris Adveniment de l'odi, Deu poemes, Museu de cendres, L'heura del desig, Prisma, La mirada ingènua, Fronteres, L'oblit i Solatge. Ha publicat nombrosos treballs sobre diversos temes literaris: El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (2009) n'és un dels darrers; així com l'edició de Contra el nacionalisme espanyol (1994), de Joan Fuster o Mural del País Valencià (1996), de Vicent Andrés Estellés. Ha traduït textos de Barbara Kingsolver o Wallace Stevens i, amb Isabel Robles, d'Edgar A. Poe, Anne Sexton i E. E. Cummings. Fou professor de Queens College, de la City University of New York, de Lewis and Clark College, de Portland, i de la Universitat de València. Entre el 1999 i el 2007 fou president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Ha rebut nombrosos premis i reconeixements com ara: Premi València de Literatura (1979): Museu de cendres.  Premi Ciutat de València de poesia (1985): L'heura del desig.  Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1993): Màscares.  Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (1993): Fronteres.  Premi dels Escriptors Valencians (1995): Fronteres.  Premi Ausiàs March de poesia (1995): L'oblit.  Premi Benvingut Oliver de poesia (2008): Solatge.  XX Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, de poesia (2010): Solatge. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot (2013): La casa buida. Recentment ha rebut el reconegut i merescut Premi Jaume Fuster 2014 d'escriptors en llengua catalana, per la seua important trajectòria.

ENRIC SANÇ
12 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

Ephemera

Ephemera (φήμερα) és un substantiu d'origen grec, el plural neutre d'ephemeron i ephemeros. πί: «sobre, per» i μέρα: «dia». Aleshores, vol significar-hi: «coses que no duren més d'un dia». En el sentit antic s'estén als efemeròpters (insectes de curta durada), flors efímeres com la rosella o quelcom que durara un període curt de temps. D'altra banda, actualment emprem el mot en el sentit que hi ha escrits impresos de curta durada, perquè els seus materials no hi estan fets perquè duren, com els fullets, les postals, els bitllets de tren, etcètera. El primer que va usar el terme va ser John Lewis en la seua obra Printed Ephemera. Ara bé, Ephemera, d'allò efímer, en el cas del llibre de poesies del poeta Pere Bessó que ens ocupa, hi representa «la voluntat de l'autor de rescatar a través de l'escriptura els llindars de la lírica desnonada que accepta la llum a comptes del despullament de l'amor».


    En aquest intel·ligent, acurat i generós poemari, Bessó ens delecta amb seixanta-sis poemes que condensen el seu mestratge en quatre dècades de creació literària, i la conseqüència del seu satisfactori i brillant recorregut. Uns versos suggeridors farcits del seu leitmotiv literari i solatge vital. On hom s'hi pot trobar interessants i reflexives referències de qualcuns dels seus literats o citacions de capçalera, com: Carol Ann Duffy, Raimon Llull, Francisco de Quevedo, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Carner, Jorge Manrique, Antoine Bigot, André Cruchaga, René Char, Yves Bonnefoy, Nabokow, Hyam Yared Shoucair, Guilhem de Peitieu, Ovidi, Mahmoud Darwich, Umberto Saba, Mario Benedetti, César Vallejo, entre molts d'altres. I conclou el llibre amb una citació d'un dels seus referents i màxima influència perquè en els anys setanta adoptarà el català en la seua creació literària, Pere Gimferrer. Cal recordar que Bessó publicà els seus dos primers poemaris en castellà. A hores d'ara té escrits i editats més d'una dotzena de llibres de poemes en català.

Banyar-se en les botxes arrissades del desig
crescut al frec del banús amb la llum de melis,
mentre la ballaruga –estranya primícia-
reballa la seua humitat llépola entre dos focs.

    El poeta endinsant-se en la nit del poema meta literari, s'hi adreça al lector amb unes poesies sovint feixugues i difícils d'entendre per a un novençà en el món de les lletres, o en tot cas s'omple del seu bagatge literari assolit durant els anys que fa de la seua lectura un camí no sempre fàcil. Una amalgama de tendències i influxos diversos, d'elements heterogenis i esparsos que fan el seu llenguatge i el seu pensament ric i llambrejador alhora. Amb reflexos grecs, simbolistes, zens, sufís, barrocs, renaixentistes i un llarg etcètera. Ephemera és, llavors, una obra d'art per a gaudir de les seues formes i colors, però també pot servir-ne per a fer un continu aprenentatge i omplir-se de la saviesa i coneixement del seu autor. Un poemes reflexius de temàtica molt variada, l'amor, la mort, la bellesa, el pas del temps, el record, la maduresa, la soledat, l'ofici del poeta, la vida, la dona, el desig, el somni...


    Pere Bessó (València, 1951) és professor emèrit, traductor i poeta. Un dels més importants poetes en llengua catalana al País Valencià, pertany a l'excel·lent generació poètica dels 70. Ha estat cofundador de diverses experiències poètiques com La Forest d'Arana. Inclòs en diverses antologies, ha publicat setze volums de poesia i ha rebut diversos guardons, com ara els premis Ausiàs March, Beniarjó, 1982 i Gandia, 1987, el Vicent Andrés Estellés dels Octubre, 2000, el Josep Maria Ribelles, 2008, el Premi de la Crítica de l'IIFV, 2000, etc. Ephemera conforma trilogia poètica amb Les roses de Lancelot, 2012 i La mort del clown, 2013.

ENRIC SANÇ
12 d'agost de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.