Tribut a ma besàvia Conxeta la catarrogina

Ma mare i ma besàvia l'any 1969 a Catarroja.

CATARROJA, situada a la comarca de l'Horta Sud del País Valencià, es troba a 8 km de València i molt a prop de l’Albufera. El seu port és famós, gràcies al qual es va convertir en el bressol de l’all i pebre. S'estén per una extensa plana enfonsada que s'eleva des de la mar Mediterrània fins als turons de l'oest. L'horta i la marjal són els elements més definitoris del paisatge, on l'Albufera amb les seues barques, la pesca, el port i el conreu de l'arròs han sigut sempre la raó de la seua existència. Els camps d'arròs amb les xicotetes construccions que alberguen els motors d'aigua i els horts de tarongers conformen el paisatge agrari fins a l'actualitat. El clima és mediterrani. Malgrat que en les partides de l'Hort de Pepica i de l'Alter, s'han trobat deixalles romanes, la fundació del poble és musulmana. En 1238 Jaume I donà el lloc a Pelegrí d'Atrossillo. A principis del segle XIV el lloc era propietat de Berenguer Dalmau, d'origen català, qui va dividir els termes de Torrent i Catarroja. En 1315 va negar-se, recolzat pel poble, a pagar el delme a l'església per la qual cosa va ser excomunicat...

    No és precisament dels orígens i singularitat de l’espai on són les meues arrels que us vull parlar avui, sinó de la meua besàvia Conxa. Aquesta gran dona de les fotos en blanc i negre. Junt a ella ma mare al voltant dels seus setze anys que just ahir, cinc de juny, va fer-ne seixanta precioses primaveres. Elles són al pati de la seua llar, a Catarroja. Fet i fet,  tota la meua família, que jo conega fins als rebesavis, són valencians: Catarroja, Albal, València i Vinaròs.

  Estic ben orgullós d’ella pel seu coratge, per la seua entrega, per tot el que va patir: guerres, postguerres, dictadures, etc. Però sobretot pel seu seny, per la seua estima a la vida i pel seu desafiament a la mort, als 108 anys. Conxeta va desafiar la mort i va creuar l’altra vora de la vida amb molta dignitat. Tanmateix, un diumenge estava el meu pare a la casa dels seus sogres. Venia de trencar-se el maluc. Ella amb els seus cent-vuit anys i amb tot el seu coneixement encara es cuinava, sortia a fer la compra i feia qualsevulla tasca de la llar. Llavors li va dir al meu pare: “Enric, no vull ser un destorb per a la meua filla (la meua àvia), vull morir-me.” De fet, aquella mateixa setmana va deixar de menjar. I ens va deixar per sempre.

Ma besàvia i un cosí germà l'any 1976.

  Nascuda el 2 de novembre de 1872, Conxa Asins Torromé, cinc anys major que el seu marit, Antoni Muñoz Vilaplana. Va tindre 3 fills: Antoni, quan ella en tenia 31, Isidre als 36 i Roser, la meua àvia, als 47 anys. Ens va deixar el 5 d’octubre de 1980. Jo en tenia quatre anyets. Encara que no ho cregueu, malgrat no recordar les seues cançons de bressol si recorde la seua hamaca oscil·lant de vímet, les seues velles i arrugades mans, així com la seua tendra mirada.

    Per cert, encara estic buscant per casa la revista de l'entrevista que li van fer per allà l’any 1972 en motiu del seu centenari. Una preciosa foto, al pati de sa casa amb els seus 100 ciris d’aniversari i un gran somriure. Va ser anomenada: la iaia del País Valencià. Era la dona més vella en vida de nostra terreta en aqueix moment. I quina vida: revolucions, restauracions borbòniques, colps d'estat, dictadura de Primo de Rivera, instauració de la República, guerra civil, dictadura de Franco, postguerra, fam, misèria, transició... Per acabar morint en una nova constitució, «autonomia» i nostra actual «democràcia». Història viva! Ai, si encara poguéssim parlar amb ella.

ENRIC SANÇ

6 de juny de 2013